Ètica i Coronavirus
De vegades es planteja la
Filosofia com una mena de torre d’ivori habitada per unes persones, els
filòsofs, ocupats en elucubracions més o menys complicades i totalment fora del
món. Però res més lluny de la realitat.
La Filosofia i una de les
seves branques, en concret, l`Ètica té una importància capital en aquests temps
foscos que corren de la pandèmia que ens té a tots preocupats. M’explicaré.
Un dels problemes que es
comencen a donar als centres mèdics és la saturació. Això fa que hi hagi més
pacients dels que es poden atendre en condicions. No hi ha respiradors, ni
cambres d’aïllament, ni material estèril, ni res en suficients quantitats. I
això, pot arribar a plantejar un problema ètic terrible anomenat
triage (triatge): el metge es pot trobar amb la immensa
responsabilitat d’haver de triar qui se salva i qui no.
Això ja passa en altres
circumstàncies de la vida, però ara es pot veure agreujat i l’Ètica s’ho
planteja dins dels seus termes. Evidentment, tota vida és preciosa i tothom
hauria de ser atès, però què passa quan això és impossible? Quan els recursos
són limitats i algú -sigui qui sigui- ha de prendre la terrible decisió sobre
la vida i la mort?
Qui se salva? Si hem
d’escollir entre una persona jove i una gran, què fem? O si hem d’escollir
entre salvar tres persones que requereixen cadascuna de relativament poc
tractament o una està molt pitjor i requereix unes cures molt més intensives?
L’Ètica ha tractat de
respondre a preguntes com aquestes al llarg de la història i em penso que no
s’ha acabat de sortir-se’n mai del tot bé, perquè les vides humanes es poden
quantificar, això està clar, però s’han de quantificar? És acceptable?
Als anys quaranta, els
nazis van realitzar una sèrie d’experiments terribles de tipus mèdic, que eren
veritables salvatjades. Suposo que us sonarà el nom del doctor Mengele. Quan el
règim nazi va caure, els metges es van plantejar què fer amb aquelles dades
experimentals que s’havien obtingut amb tant de sofriment i de vides.
D’una banda, eren unes
dades obtingudes amb mètodes indignes i intolerables. D’altra, podien salvar
vides. Finalment, es va decidir -de manera qüestionable, això és cert-
destruir-les i no fer-les servir. Va ser una decisió difícil.
L’Ètica ja té aquestes
coses. La Filosofia no és una disciplina per plantejar jocs de saló o per
discutir sobre hipòtesis més o menys entretingudes. Que també. És sobretot una
disciplina del saber molt útil, alhora que molt complicada on no hi sol haver
respostes senzilles ni directes. Aquests temps que corren, ens posaran novament
a prova. Haurem après les lliçons del passat per no incórrer en els mateixos
errors o l’única lliçó de la Història és que mai s’aprèn res de la Història? El
temps ho dirà.
1 Comments:
El temps ho dirà. Ara toca per molts fer demagògia, ser "sensiblerus" i quan ens deixin sortir, no sabran ja que és la ètica ni el ser solidari. Tenim memòria de peix de vegades, quan ens insteressa.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home