Soroll de cel·luloide

Aquests darrers dies, s’ha vist força activitat a les xarxes socials parlant de la pròxima conversió de l’edifici del cinema Avinguda en pisos de luxe.

 

L’opinió majoritària és que és una pena que el cinema es converteixi en pisos de “disseny”, com en diuen, i que Puigcerdà es quedi sense cinema.

 

També, com algú ha fet notar molt oportunament, cal tenir en compte que de tots aquests que es queixen, poquíssims han anat al cinema el darrer any. Els negocis no es mantenen només amb bones intencions. De fet, prou que ha durat el cinema, perquè dubto que hagi estat cap negoci durant la darrera dècada.

 

Ara bé, calia convertir un edifici tan cèntric en més pisos de luxe amb el problema de gentrificació que patim?

 

La meva opinió és que no, però és una propietat privada i tenen tot el dret del món a fer-ho. Altrament, dubto que les autoritats tinguin cap mecanisme senzill per evitar-ho, suposant que haguessin volgut evitar-ho, que ja és molt dir.

 

El cinema ha desaparegut de tot el nostre entorn. El més pròxim (llevat d’alguna excepció a la banda francesa) és Manresa, la Seu o Andorra. I sincerament, veient el poc públic que anava darrerament a les sessions i, segons el meu parer, el poc interès de les pel·lícules projectades, era natural acabar així. És un fenomen global.

 

Les plataformes de pagament, que van fer l’agost amb la pandèmia (per a quan una teoria de la conspiració que digui que Netflix o qui sigui va originar la pandèmia?) i ara ja no es pot tornar a desar el geni a la làmpada. No s’hi pot fer res.

 

Un altre tema és l’urbanisme de Puigcerdà. Hi havia un projecte de fer pisos de luxe a cal Descatllar, a la plaça Cabrinetty, a tocar de l’ajuntament; s’està fent quelcom de similar a la plaça de Santa Maria, davant del campanar i del CAP; i ara, el cinema Avinguda.

 

Potser sí que ens ho hauríem de replantejar, o viure a Puigcerdà serà impossible fins i tot per la gent que guanya un bon sou. Si fem tants pisos de luxe, atraurem un tipus de gent amb un poder adquisitiu tan alt, que ens fotran a tots fora de casa. Això és gentrificació en estat pur. I això no se soluciona fent pisos de protecció oficial.

 

Si tens casa, però després el menjar o el detergent són els més cars de Catalunya, acabaràs tocant el dos indefectiblement.

 

Cal una política integral d’urbanisme abans que no sigui massa tard. I crec que ens caldrà córrer.

 

 

 

Ecologisme: pensament màgic versus pensament racional

Tinc un amic que em diu, de tant en tant, que no entén com puc ser ecologista i progressista alhora que soc liberal de centredreta.

 

Bé, en efecte soc tot això alhora i no hi veig cap contradicció en els termes. Ans al contrari, crec que són ideologies que es complementen molt bé. De fet, una cosa és tenir mentalitat d’ecòleg (científic) i una altra força diferent és ser ecologista, que s’assembla més a una ideologia dogmàtica, gairebé una religió.

 

Jo soc dels del primer nombre. Crec en l’ecologisme científic, racional, no en el pensament màgic. Per posar-vos un exemple constitutiu. Quan James Lovelock parla de la teoria Gaia, me’l crec. Ell diu que la Terra es comporta “com” un ésser viu, no que ho sigui. Els primers som dels del “com”, mentre que els ecologistes creuen en la “magia potagia” de l’“és”.

 

Naturalment, tot depèn sobre què entenguem per “viu”, però segons les definicions tradicionals de la biologia, la Terra no està viva, tot i que en molts aspectes es comporta com a tal o ho sembla.

 

Després apareixen les inevitables personificacions: la Terra s’està venjant de nosaltres pel mal que li estem infligint. De fet, som tan imprudents, que som nosaltres els que ens estem llançant pedres al nostre terrat. La Terra, tan feliç, per fer servir una altra personificació. Qui està en perill és el nostre estil de vida, no la Terra.

 

Hi ha gent que ho posa tot al mateix sac: l’ecologisme, els indis americans, l’homeopatia, les teories de la conspiració, l’anarquisme, el comunisme o el socialisme, l’anticapitalisme, etc., com una mena de poti-poti força indigest per a la raó, però que es ven molt bé emocionalment. Ja us dic, una mena de pensament màgic que no té on sostenir-se racionalment, però que és molt guai.

 

Jo crec en un ecologisme racional i científic. Pel que fa a l’economia, soc clarament capitalista. Segur que existeix un sistema millor, però de moment no l’hem trobat. Els experiments que s’han fet amb l’anarquisme i amb el comunisme han estat desastrosos. I qui ho negui no té ni idea d’història. Que se’n vagi a Rússia o a l’exRDA a preguntar a veure si tornarien al comunisme.

 

El capitalisme ha provocat molts problemes, concretament, la idea que es pot créixer indefinidament sense que passi res. Això és fals i és una de les coses que l’ecologisme científic posa en el seu lloc.

 

Posem un exemple pràctic: a la Cerdanya, la construcció ha generat una onada de creixement econòmic i demogràfic sense precedents. El problema ha vingut quan això s’ha convertit en un campi qui pugui, quan s’ha suposat que es podia continuar construint sense límits, indefinidament.

 

No cal esperar que la Cerdanya estigui plena de cases i s’esgoti el terreny edificable. En l’actualitat, lluny encara d’aquest punt, els problemes d’habitatge i gentrificació comencen a ser perillosos i s’està generant una reacció en contra de la construcció de segones residències com mai no havia existit. La cosa es posarà pitjor en el futur.

 

El capitalisme potser no s’autoregula bé, però la realitat és tossuda. L’energia i els recursos són limitats i si els repartim entre tots, encara que sigui de manera desigual, arribarem a un punt que no podrem repartir res més.

 

Es produirà llavors un col·lapse? No ho crec. Es produirà una reacció i es prendran mesures dures i potser desagradables per a molts.

 

L’ecologisme proposa no arribar a aquests extrems i prendre mesures correctores més suaus i més amables, tant pel que fa al medi ambient, com pel que fa a l’economia.

 

Naturalment, sempre tindrem els extremistes. D’una banda, els que creuen que això sempre s’ha fet així i que cal continuar esprement la gallina dels ous d’or. I els que creuen que baixarà del cel una mena de revolució anarquista que posarà a tothom al mateix nivell.

 

Cap de les dues coses succeirà. Em podeu creure o no, però insisteixo: la realitat és tossuda i sobretot, possibilista. No es pot créixer indefinidament, però creure que les coses s’arranjaran miraculosament o per la bona fe de la gent, és no conèixer la natura egoista humana. I això no és quelcom que es canviï amb uns quants exercicis cooperatius a les escoles.

 

És per això que em miro amb una certa preocupació com molta gent jove es deixa emportar per idees més o menys precuinades, dogmàtiques i poc realistes de com és la realitat humana. Un món aparentment idíl·lic, sense indústria, basat en l’agricultura sostenible, sense avarícia, on tothom coopera. Li’n diuen idealisme, però jo crec que és part d’aquest pensament màgic que us comentava abans.

 

Ja vam tenir una llarguíssima etapa de la història basada en l’agricultura, amb poca tecnologia, gens d’indústria i un munt d’epidèmies, mortalitat infantil i una esperança de vida que no depassava els trenta anys. Va ser l’era preindustrial anterior a la Il·lustració. De debò hi volem tornar?

 

Com sempre, quan arribi el moment, actuarem per necessitat, de mala manera i en el darrer moment. Però confio que ho farem, finalment.

 

Mentrestant, jo continuo cercant respostes racionals als problemes que tenim, sense creure en solucions màgiques, però tampoc en què el mercat s’autoreguli màgicament. Si ho penseu fredament, la mà invisible d’Adam Smith, també és un cert tipus de pensament màgic i no hi he cregut mai seriosament.

 

 

Alarmisme contraproduent

La coneguda revista científica Nature acaba de publicar un article, signat per un munt de científics on s’alerta que, analitzant 7 de 9 característiques, la Terra ha deixat de ser un lloc “amable” i segur per a la vida humana.

 

A veure, per evitar suspicàcies: estic interessat en el tema del canvi climàtic des dels anys 90; soc ecologista fins a la medul·la, però sense ser cap fanàtic dogmàtic, crec que soc molt raonable; penso que la vida de moltes espècies -inclosa la nostra- a la Terra està en perill.

 

Ara bé, d’aquí a pràcticament dir que estem a punt d’extingir-nos, em sembla una bestiesa. Encara pitjor: és crear un ecoalarmisme molt contraproduent que l’única cosa que generarà serà una reacció de negacionisme, com a mecanisme de protecció psicològica per part d’un bon percentatge de la població.

 

Alguns, simplement, no ho podran assumir. Altres, no voldran. I a alguns privilegiats de l’statu quo, no els convindrà. Però el resultat serà just el contrari del que es pretén: que costarà més emprendre accions reparadores i correctores.

 

Els científics i els mitjans de comunicació, han d’informar, no estendre el pànic per vendre més o per obtenir un més gran protagonisme. Ens han d’oferir solucions pràctiques i viables. Només si aquestes no existeixen haurien de fer el crit d’alarma, però com a darrera opció i quan les coses anessin realment malament.

 

Sabem que hem anat massa lluny. Que en algunes zones de la Terra, les coses es posaran difícils. Algunes illes potser desapareixeran sota el mar. Moltes regions productives deixaran de ser-ho i les inclemències climàtiques augmentaran. Tot serà més difícil en el futur.

 

Però ens hi adaptarem. Evidentment, com més fortament actuem ara, millor aniran les coses o, almenys, menys dolentes seran les coses en el futur. Però cal tenir en compte la inèrcia humana, els interessos dels qui manen realment (que no són els polítics), la ignorància i la cobdícia humana.

 

Així i tot, crec que el futur no serà tan negre i que ens en sortirem. Pagarem un preu. El pagaran les generacions que ens succeiran en aquest món blau i verd, però tinc esperança. I la ciència i la tecnologia, que també han contribuït a aquest desastre, ens ajudaran a solucionar-lo.

 

És amb racionalitat, ciència i educació que tindrem un futur, no amb dogmes, pensament màgic i gurus de pa sucat amb oli. Necessitem gent vàlida a les institucions, a les associacions, al món empresarial i una mica pertot arreu. I és responsabilitat de tothom que així sigui.