27 de gener 2021

Models a no seguir i la importància de l’atzar

Fa cosa de mig any, poc més, poc menys, estàvem en un curiós debat on s’afirmava que certs països nòrdics o centre-europeus havien gestionat molt bé la crisi del coronavirus i que n’havíem d’aprendre d’ells.

 

És cert que n’hem d’aprendre molt d’ells, en moltes coses, inclòs l’àmbit sanitari, per exemple, destinant-hi més recursos econòmics, especialment en personal: menys edificis i més metges, infermeres i auxiliars sanitaris i més ben pagats.

 

Però ja llavors apuntava que bona part de les incidències eren qüestió de sort. Alguns, fins i tot arribaven a afirmar que, per exemple, a Nova Zelanda, s’havia gestionat tan bé la crisi sanitària perquè al front s’hi trobava una dona, que si aquesta tenia més empatia que un home, etc.

 

Nova Zelanda és una illa amb pocs ports i aeroports internacionals i no hi va massa gent. Per tant, la cosa era relativament senzilla de controlar. A part que ho van fer bé i van prendre mesures radicals molt aviat, clau del seu èxit.

 

Altrament, Justin Trudeau, primer ministre del Canadà, també té molta empatia i ha gestionat força bé la pandèmia (tot i ser un home), sobretot si ho comparem amb el seu veí del sud (certament, amb empatia negativa).

 

No menystinguem mai el poder de l’atzar. Si Alemanya se’n va sortir molt bé de la primera onada, ara està fatal. I els gestors són els mateixos. Sense menystenir l’eficiència de la Sra. Angela Merkel, ara els ha tocat el rebre. El mateix passa amb Bèlgica o amb els Països Baixos que tenen uns índexs epidèmics que fan feredat.

 

Un altre cas: Portugal. Se’ns va vendre com el model de perfecció ibèrica quant a gestió epidèmica. Model que no ha canviat gens en aquesta tercera onada i que, a causa del fet d’haver rebut una soca virulenta provinent del Brasil, ara estan amb uns números terribles.

 

Ara bé, què ha passat a Espanya? Doncs aquí no hi ha atzar que valgui, sento dir-ho. I no soc dels que gaudeixen criticant l’estat on viu. Simplement: es va fer malament llavors i es fa malament ara.

 

Tenim uns índexs horribles i per qüestions electorals i econòmiques no es vol decretar un confinament total. A sobre, el repartiment de les vacunes és més notícia pels que se la posen sense que els toqui, que no per la quantitat de gent vacunada.

 

No som model a seguir de res, ni per ningú. I és clar, així ens va. Ni tan sols li poden atribuir la mala gestió a un partit o coalició: tant el Gobierno de España com els governs autonòmics i alguns de municipals, especialment en algunes grans ciutats, fan molta pena. I a sobre, en comptes de rectificar, s’hi refermen tossudament, com se sol fer en aquest país sempre: “sostenella y no enmendalla”.

 

En fi, que com gairebé sempre passa, tenim el que ens mereixem.