Teletreball salvatge

Ara es diu molt pertot arreu que el teletreball ha vingut per quedar-se. Sembla que el 30% dels treballadors podrien convertir-se en teletreballadors en un futur immediat. El percentatge em sembla massa elevat, però potser sí que per aquí van els trets.

Això és bo? En què ens beneficiarà, vaja? Doncs no ho tinc gaire clar. D’una banda, podria reduir costos de producció i augmentar la competitivitat. Però d’una altra, podria convertir el fet de treballar des de casa en un mal son, ja que costarà separar la vida laboral de la vida personal.

Se suposa que el Govern de l’estat vol regular el teletreball per evitar aquestes problemàtiques, però els empresaris, molt vius alguns d’ells, han dit que si les regulacions són molt restrictives, podrien contractar teletreballadors d’altres països a altres països. Vaja, saltar-se la llei a la brava.

Aquí és on volia anar a parar jo. No estarem davant d’una ultraliberalització del treball? Si l’empresari pot contractar a algú que fa la mateixa feina que un d’aquí per la meitat de salari i amb menys restriccions laborals, per què no ho ha de fer? Llei de l’oferta i la demanda.

Si la deslocalització a països en vies de desenvolupament ja ha comportat la pèrdua de molts llocs de treball als països més desenvolupats, no podria donar-se el cas que el teletreball fos una trampa saducea que encara fos pitjor?

A cap i a la fi, l’empresari no s’arrisca a muntar una empresa en un altre país, amb el risc que això comporta, sinó només a contractar teletreballadors. De fet, ja hi ha empreses que ho han fet des de fa molts anys. Només cal sentir l’accent de la major part dels treballadors de certes companyies multinacionals de les telecomunicacions per saber d’on són i a on treballen.

Això podria acabar generalitzant-se per moltes feines que ara estan ben regulades i força ben pagades i els treballadors, molts d’ells de classe mitjana, haver de competir amb els treballadors de Sud-amèrica, l’Índia, de l’Europa de l’Est o de la Xina. Total, com que moltes coses es fan en anglès, no hi hauria gairebé diferència.

Pensem-hi. Encara hi som a temps. El teletreball sí que ha vingut per quedar-se i crec que en general és una bona cosa, però si s’aplica de manera indiscriminada, pot acabar convertint-se en un mal son per molts treballadors.

A Catalunya i a Espanya no els hi sobren, precisament, llocs de treball qualificats. Si els acabem perdent, en què ens diferenciarem d’un país en desenvolupament com qualsevol altre?

Crida als joves

Quan surto per la Vila, cada cop me n’adono més que els joves i els adolescents, en general, es deuen creure que són immortals. La immensa majoria d’ells no porten mascareta, a diferència de la major part de gent de mitjana edat o de gent gran.

No sé ben bé a què és degut. Sí que sé que no és un fenomen local. A les ciutats i en altres indrets del país passa exactament el mateix.

Potser els haurien d’ensenyar unes quantes imatges de morts joves pel coronavirus o dels efectes que de vegades té la malaltia quan es passa asimptomàticament, en pulmons o en el cor. O en el cervell, tot i que crec que el cervell d’alguns d’ells ja estava tocat molt abans de la pandèmia i que per això es comporten així.

Ja sabem que la joventut (”Juventud divino tesoro, que te vas para no volver”) és molt arrauxada i que no coneix el dolor ni la mort, però potser, pel seu propi bé, que algú els ho expliqui i els ho faci entendre.

No sé si els seus pares són el millor remei, ja que no se’ls solen escoltar massa. Ans al contrari, solen fer just l’inrevés d’allò que els diuen.

Des d’aquí, animo la gent del món de l’espectacle, de la televisió, els influencers, els youtubers, per tal que mirin d’explicar-los-ho en el seu llenguatge, d’una manera que trobin atractiva i intel·ligible.

Que algú els digui als nois que dur mascareta no inhibeix la seva virilitat i a les noies, que no els alletja l’aspecte general. Que és una moda com qualsevol altra, que ha vingut per quedar-se una temporada i que -esperem-ho- d’aquí a un temps ja no hi serà.

Però que si no la segueixen, potser algun d’ells serà qui no hi serà d’aquí un cert temps.

Quin morro!

Trobo especialment divertit que unes quantes comarques pirinenques, que rebutjaven diametralment l’Agència de la Natura com si fos el dimoni amb banyes i peülla, ara en demanin la seu d’aquesta entitat al Pirineu.

Seré breu: quina barra que teniu!