Interessos d’uns pocs?

Moltes vegades, quan es parla de canviar el món, de noves polítiques ecològiques, de combatre el canvi climàtic, de reduir la dependència dels combustibles fòssils, de tancar les centrals nuclears, de canviar -en definitiva- el model energètic i productiu de la societat, sempre acaba sortint la següent frase: “és lluitar contra els interessos d’uns pocs”. De debò?

És evident que el model actual està molt establert. Això significa, que les empreses i la gent en general ha tingut dècades per adaptar-s’hi. No és una cosa que ens hagi caigut del cel d’un dia per un altre. Fa més d’un segle que vivim d’aquesta manera: primer depenent del carbó i ara del petroli i de l’urani.

Així que, deixant de banda les grans corporacions que viuen d’això i que tenen els seus interessos en què no canviï l’statu quo, què en podem dir dels interessos de la gran majoria de persones?

Doncs que passa exactament el mateix. Tot són bones intencions. Però tenim un dia sense cotxes. Els altres 364 dies, agafem el cotxe. I fins i tot el dia sense cotxes té una efectivitat limitada. I així passa el mateix amb el consum elèctric, les vacances, els desplaçaments de cap de setmana, l’ús indiscriminat de calefaccions i aires condicionats, els ascensors, les escales mecàniques, l’ús d’embolcalls de plàstic, l’enllumenat nocturn…

La llista és inacabable. Tot això que ara es qüestiona, durant dècades es va considerar com “progrés” i “qualitat de vida”. De debò que li volem donar les culpes només als grans productors que, en definitiva, viuen dels nostres diners? De les nostres decisions de consum?

Per molta publicitat amb què ens bombardegin, qui acaba prenent la decisió final som nosaltres. No dic que siguem els únics responsables, però ja ho deia una ecologista alemanya famosa: “Tothom vol anar a la natura, però després vol tornar a casa en cotxe”. Crec que resumeix perfectament la situació.

Per tant, quan feu servir la frase “els interessos d’uns pocs”, penseu que potser no són tan poques les persones que hi tenen interessos. La gent és molt ecologista i les multinacionals són totes malvades, però després ens fa mandra reciclar, fer servir cabassos per anar a comprar o agafar menys el cotxe per desplaçar-nos.

Meitat Gerunda, meitat Ilerda, partir Cerdanya és una merda

Amb això del desconfinament gradual, que per entendre’l bé cap ser com a mínim enginyer, acabem de descobrir que el virus SÍ que hi entén, de fronteres. I no només la frontera entre Espanya i França, que tenim ben custodiada per la Policía Nacional, sinó també la semioblidada frontera provincial.

Ara resulta, com molt bé ha dit més d’un a les xarxes socials, o a la roda de premsa de cada dia del Govern de la Generalitat, que si ets de Bellver pots anar a Lleida, però no a Puigcerdà. Si ets de Puigcerdà, podràs anar a fer una mariscada a Cadaqués, però no podràs anar a veure la família a Martinet.

Ho trobo realment gloriós. Ja ni tan sols han repartit el territori en vegueries o en àrees sanitàries, que seria el normal, sinó que tornem a la idea de divisió napoleònica de les províncies. ¡Santiago y cierra España! Quina idea tan meravellosa i ben pensada.

Així, si ets de Barcelona i tens la sort de tenir una segona residència a Bagà, podràs anar-hi legalment. Però si vols creuar el túnel i anar a Grus, doncs no. Et fots. No seria més lògic parlar d’un radi de x quilòmetres, no sé, per exemple, 20 quilòmetres, o 50 km o una quantitat raonable? O deixar-se directament de ruqueries.

En fi, trobo que aquest Gobierno de España fa el que pot. El que no m’imaginava és que pogués tan poc. Hom espera que els prohoms de la Capital del Reino, tinguin a la seva disposició els millors assessors del país. Així doncs, o els millors són deplorables o, directament, no els fan ni cas. Molt em temo que és més aviat el segon que no pas el primer.

Altrament, continuen tractant igual un poble de tres-cents habitants que una urbs de cent mil. És igual que al costat de casa teva hi hagi una muntanya o un bosc. No surtis si no vols infringir la llei! I si a sobre està en una altra província, pots cometre un delicte de lesa majestat. En fi…

Vox clamantis in deserto

Durant anys, he estat avisant a tothom qui m’ha volgut sentir que la Cerdanya vivia d’un deplorable monocultiu basat en l’economia de segona residència, que no és el mateix que viure del turisme. Algunes valls suïsses viuen del turisme. Nosaltres vivim de les segones residències de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Això ha permès que es desenvolupessin una sèrie de negocis que acaben movent molts diners (i alguns no tants): pistes d’esquí i tota la gent associada, hotels, restaurants, botigues, jardineria, construcció, etcètera.

Però ara comencem a veure de debò que tot això està en perill. I no precisament pel canvi climàtic i que deixi de nevar, sinó per un punyeter virus microscòpic que ens està amargant la vida a tothom.

Els hàbits turístics de la gent estan canviant. Durant força temps, el distanciament social obligat forçarà que els aforaments de molts locals culturals i comercials es restringeixi notablement. A les platges, fins i tot, volen instal·lar mampares, cosa que em recorda a allò de voler posar portes al camp. No ho sé, no ho veig clar.

Això és un avís sobre què li passarà a la Cerdanya si no ens movem amb una certa rapidesa i comencem a canviar la nostra economia. No cal tancar res del que tenim, però sí que urgeix cercar noves vies d’explotació econòmiques, perquè si el coronavirus no acaba amb nosaltres, ho farà el canvi climàtic. I ja veieu què passa quan les coses es posen lletges: tots a patir.

La diferència és que ara, la desfeta és general. Els governs miraran de salvar els mobles de la majoria, més que res per no enfonsar l’economia a nivells miserables. Però quan ens arribi l’hora a nosaltres, no espereu que ningú vingui a rescatar-nos. El nostre destí és cosa nostra. I encara sort!

Què cal potenciar? Empreses d’energies alternatives (solar, eòlica, geotèrmica…); empreses tecnològiques que permetin el teletreball; una industrialització moderada del sector agroalimentari de productes de la terra; un turisme de més qualitat, basat en els hotels i no en les segones residències; fer ús del fet que estem en terra de frontera i endegar projectes transfronterers; potenciar el turisme de salut, gastronòmic i cultural; i així successivament.

Totes aquestes opcions les tenim disponibles amb una certa facilitat. Només cal invertir-hi. Però ho hem de fer nosaltres. Si esperem que vingui el govern de torn a arranjar-nos la papereta, anem arriats. Potser deixem de pensar en allò de “total, pugen igual” i comencem a pensar en “hem d’invertir en el nostre futur i esforçar-nos-hi”. Com deia abans, de nosaltres depèn.