29 de març 2010

Secessió

Sembla ser que el president del Consell Comarcal de la Cerdanya ha arribat a amenaçar amb la secessió si no ens fa cas ens els nostres plantejaments territorials i arribar a demanar un estatus similar al d'Andorra.

Què vol dir això? La independència d'Espanya i de Catalunya? Un coprincipat tutelat com a Andorra? Un regió especial de l'ONU? Ens hem begut l'enteniment?

Si quan es planteja de fer canvis d'un cert nivell a la comarca ràpidament surten veus de pertot arreu que ens amenacen amb l'armagedó i amb el terrorífic crit de: "no espanteu el turisme", no em puc imaginar què comportaria la independència.

Per començar una certa ola de ressentiment de la resta de Catalunya envers nosaltres per botiflers, amb el que això comportaria per una comarca que viu en bona mesura del turisme i de la construcció relacionats amb l'àrea metropolitana de Barcelona i d'altres ciutats catalanes.

Fa anys havia sentit a parlar de demanar una província pròpia. Veig que ara ja demanem estat propi i si continuem a aquest pas, demanarem la independència de la Terra. Ja em veig amb vestit d'astronauta anant a viure a l'erma Lluna. En fi, per demanar que no quedi.

Mentrestant, els problemes reals de la comarca que els resolguin els carlins, oi? Perquè la nostra classe política està per altres causes més elevades i més nobles que no pas els problemes del dia-a-dia. Sort en tenim d'ells. Gaudeamus!

24 de març 2010

El dia mundial de l'homeopatia

Ahir va ser el dia Mundial de l'Homeopatia. Els que em coneixeu ja us podeu imaginar que ara ve la traca en contra de l'homeopatia, però no, aquest cop no em penso ficar amb aquest suposat mètode de sanació. A fi de comptes, cadascú és lliure de creure en allò que vulgui i si li funciona o creu que li funciona, doncs mira, millor per a ell.

El que volia comentar és aquesta estranya mania que tenen aquestes anomenades teràpies alternatives que van des de l'homeopatia, passant per l'acupuntura i altres sistemes més o menys fantasiosos de curar o d'equilibrar suposades energies del cos, per fer-se passar per ciències.

A veure, jo no tinc res en contra de l'herboristeria. De fet, sé que algunes plantes contenen principis actius que són, de facto, medicines i que només es diferencïen de les medicines clàssiques en la dosi o concentració (que pot ser més alta o més baixa). Però en conjunt, un tractat clàssic d'herboristeria, pres com un corpus, sol ser un cúmul de despropòsits, que barreja teories estrambòtiques o passades de moda i que no funcionen.

Insisteixo, això no vol dir que determinades plantes no tinguin poders curatius, però que els tinguin no significa que la pseudociència que hi ha al darrere tingui la més mínima legitimitat. Per exemple, una de les teories herborístiques més coneguda és la teoria del signe.

Aquesta teoria diu que una planta pot tenir la forma d'un òrgan humà i que serà aquest òrgan sobre el qual tindrà propietats curatives. O sigui, que la forma indica la funció (teoria del signe). Així, l'Hepatica nobilis, té fulles trilobulades de color marró fosc que semblen un fetge -amb molta imaginació. Per tant, servirien per les malalties del fetge. La mateixa planta en pren el nom. I un altre tant amb la Pulmonaria affinis (pulmons: afeccions respiratòries), etc.

El cert és que la teoria del signe no s'aguanta per enlloc. Ens ve a dir que les plantes han evolucionat únicament per a ús i benefici dels humans i que la seva forma ens indica com ens hem de guarir. Imaginatiu, sí; romàntic, potser; però de científic: gens. Per si a algú li interessa, l'Hepatica nobilis no conté cap principi conegut per les malalties del fetge.

De la mateixa manera que "funciona" l'herboristeria, passa amb altres pseudociències cada cop més esteses: l'acupuntura, la cromatografia, el reiki o l'homeopatia. Totes molt diferents, però totes basades en principis que no són científics. O sigui, no suporten proves d'un doble cec, no són falsables i els resultats no poden ser reproduïts universalment.

De fet, és que no funcionen i quan ho fan, es poden explicar fàcilment per l'efecte placebo, que sí que és un fenòmen científic, explicable i quantificable i que actualment es troba en fase de profund estudi dins de les disciplines neurològiques.

Però com deia abans, el que m'empipa no és que cada cop hi hagi més gent que cregui en aquestes coses, sinó que els seus defensors pretenen que aquestes matèries són científiques. La seva màxima aspiració és poder sentir algun dia: "provat científicament".

I és que la ciència funciona, té una merescuda fama i la té per algun motiu. I aquestes matèries no tenen el mateix prestigi, per molta fama que puguin arribar a tenir. A fi de comptes, obeeixen a modes. De vegades és l'astrologia i altres vegades són les bioenergies.

Però hi ha gent que prefereix creure que les farmacèutiques són poc menys que la personificació de Satanàs a la Terra i que qualsevol cosa que els tregui clientela ha de ser potenciada.

Jo no dic que les farmacèutiques siguin santets, però produeixen productes que compleixen almenys dos requisits: estan força testejats, per la qual cosa la seva toxicitat sol ser limitada i tenen un efecte pràctic (si no, no s'autoritza la seva comercialització). I això, encara que pugui no semblar gaire cosa, ha salvat milions de vides a tot el món, cosa que no es pot dir d'altres pseudoteràpies, que ja ho voldrien per a elles.

23 de març 2010

Remoure's a la tomba

He vist per la televisió amb profunda estupefacció com han estat remenant, crec que és el terme més indicat, les restes momificades del rei català Pere II el Gran. Però és que ja no hi ha respecte per res o què?

Ja prou m'empipa que remenin les mòmies egípcies com si fossin bolets per estudiar, que ara ens toquin els nostres reis i la nostra història amb l'excusa capciosa d'una restauració. Quin fàstic!

Tanta informació esperen que els doni la pobra mòmia de Pere II? És que es pensen que conté codificada la fórmula per obtenir or de la sorra del desert? A sobre tenen la barra de dir-nos, amb una certa decepció al rostre, que la pobra mòmia no va ser enterrada amb tresors.

Però que coi s'esperaven? L'illa del tresor de Stevenson? Les tombes dels faraons egipcis? Bora-Bora amb volcans en erupció? De vegades penso que l'única cosa que compta avui dia és l'espectacle, ni que sigui disfressat de ciència.

No poden deixar els morts en pau? No es tracta d'un pobre mort anònim de la guerra civil que s'exhuma per poder-lo identificar. Sabem molt bé qui era el mort i què hi feia allà. Són ganes de gastar-se els diners en absurditats en temps de crisi.

Inauguracions

Ja han inaugurat el remodelat passeig 10 d'abril. Segons la meva opinió, encara ha quedat prou bé, ja ho deia en una altra entrada. Llevat d'algun detallet, com la infumable gespa artificial, el passeig està molt millor ara que no pas abans.

Ah, hi ha un però: la inauguració. Ja ve essent tradicional que quan s'inaugura un nou espai públic faci l'aparició el senyor vestit de blanc i amb l'incensari. M'estic referint naturalment al senyor capellà. O rector, no el degradem pas.

Sembla una pel•lícula de Passolini: música, les autoritats municipals, el pàrroc, bé, les forces vives del poble. Només vaig trobar a faltar la Guàrdia Civil, però suposo que se'ls reserven per a la processó de divendres sant, on a més a més, les dones duen "peineta".

I naturalment, els iaios, que sempre són macos de veure i els encanta sortir a les fotos. Són molt útils, perquè van per poc menjar que els hi posis i sempre somriuen molt. Generalment no tenen ni idea de per què estan allà, però mira, s'ho passen bé. I mai, però mai no fan comentaris comprometedors, que això de l'autoritat encara els recorda a temps passats i els fa una certa por.

La resta de ciutadans no hi van però és que és natural: estan treballant. A diferència d'altres, han de guanyar-se el pa amb la suor del seu front i no poden escapar-se impunement a qualsevol hora a veure l'espectacle que els altres s'han muntat.

I què faríem sense un bon discurs? No podríem pas dormir. Trobaríem a faltar alguna cosa important que se'ns ha tret. No, no, el discurs no pot faltar. Generalment s'utilitza per fer autobombo i posar-se medalletes. Ah, és que les inauguracions són per a alguna altra cosa?

I així passa l'estona, entre rialles i cops d'esquena -alguns amb punyal inclòs- i tots contents com un gínjol. Com m'agrada el cinema italià!

22 de març 2010

Lectures municipals

Pel que he vist en premsa, sembla ser que a l'Ajuntament de Puigcerdà hi ha algun regidor que té una afició tal a la lectura que llegeix llibres fins i tot als plens municipals. Quin pou de cultura! Quin bon exemple per als ciutadans! Amb el llibre pertot arreu. Segur que també el veureu llegint si surt de farra de nit o pel carrer o dinant o en qualsevol altre moment del dia.

I és que a alguns regidors no els interessen les avorrides preguntes de control que els fa l'oposició: sempre amb la mateixa cantinella, per favor! Cal aprofundir velles lectures atrassades i no perdre el temps amb rucades. La lectura és fonamental si volem tenir un país culte i pròsper.

Una bona repassada dels clàssics estimula intel•lectualment i et deixa fresc per la resta del dia. A més a més, evita de caure en la terrible temptació de badallar horrorosament. Anar de compres per Dublín de la mà d'Ulisses, Proust sucant la galeta o una bona novel•la russa amb canonades de fons fan veure el dia amb un altre prisma.

Perquè, a veure, siguem sincers, per a què serveixen els plens municipals de Puigcerdà on els regidors del Govern no obren la boca i l'alcalde remet totes les preguntes que se li fan ad calendas graecas? Doncs això. Almenys no perdem el temps i aprofitem els beneficis neuronals d'una bona lectura.

Clar que hom sempre corre el risc de caure a l'altre costat del mirall i de topar-se amb un exèrcit de cartes que volen tallar el cap, o amb un gat del qual la darrera cosa que desapareix és el somriure. O que et convidin a te. Però sigueu curosos: no accepteu! A saber què us han posat al te si esteu confonent un ple municipal amb un episodi d'Alícia al país de les meravelles...

18 de març 2010

El bruixot de la tribu

Dimarts vaig baixar a la Seu a veure l'actuació de "Entre Nosal3" dins del marc del I Festival de Música Folk de la Seu d'Urgell, que té lloc al restaurant La Llum. Va ser una nit magnífica de la qual vam gaudir enormement i des d'aquí vull saludar tant al grup com als organitzadors del Festival.

Si en un concert anterior deia que una de les coses que més m'havien sorprès era la presència de molta gent jove, cosa molt rara en un acte cultural a la Cerdanya, el que em va sorprendre d'aquest concert va ser la presència de gent de tot el territori: des de la Cerdanya fins a Ponts, passant per Andorra i Gósol.

Si fas un acte a Puigcerdà, difícilment vindrà gent de la resta de la comarca. Com a molt algú d'Alp, algú de Llívia, fins i tot algú de Bellver, però sol ser estrany. Ara, si fas un acte a Llívia, Alp o Bellver, trobar-hi algú de Puigcerdà és gairebé un miracle.

Tot i que la Cerdanya és molt més petita i accessible que l'Alt Urgell, no deixa de sorprendre que a la comarca veïna la gent es desplaci a la Seu amb molta més facilitat.

Tampoc podem generalitzar a partir d'una sola mostra, però el cert és que fa anys que vaig observant aquest fenòmen i, sincerament, no es tracta d'un cas aïllat.

Per exemple, l'any passat a Oliana, en un important acte cultural em vaig trobar amb moltíssima gent del món cultural de la Seu d'Urgell. En canvi, en un acte similar a Bellver, fa uns anys, no hi havia ningú del món cultural de Puigcerdà o de la resta de la comarca.

Què falla? La comunicació? Hi ha algun tipus de dinàmica social d'enemistat entre els pobles que fa que anar a un acte cultural o festiu d'un poble veí sigui més lleig que un pecat? La veritat és que ho desconec. Però crec que en algunes coses els cerdans pequem de poc unitaris i d'excesivament individualistes.

Mireu sinó, què ha passat fa només unes setmanes arran de certes declaracions sobre la inclusió (o no) de la Cerdanya a la vegueria de l'Alt Pirineu (i Aran): uns no en volien ni a sentir a parlar, a d'altres tant se'ls en fotia i d'altres amenaçaven amb la secessió sinó formàvem part de la vegueria en qüestió. Fins i tot altres preferien passar a dependre directament de Barcelona.

Més que mai es demostra que som un país de tribus, on el bruixot és el capitost i els altres a dir amén no sigui que ens caigui una garrotada. Així difícilment anirem gaire lluny. Per sort, les muntanyes tampoc ens hi deixarien, d'anar gaire lluny...

16 de març 2010

Noves infraestructures

Darrerament, l'Ajuntament de Puigcerdà ens ha sorprès amb l'anunci de futura construcció de dos equipaments molt interessants. D'una banda, en col•laboració amb la Universitat de Vic i amb el sector de Vic, d'un centre d'investigació sobre energies alternatives. D'altra, amb la proposta de construir un nou Arxiu Municipal Comarcal al pla de Rigolisa, a la zona de l'hospital transfronterer.

Tot i que es tracta de dues infraestructures molt diferents, totes dues són importants per allò que representen. El centre d'investigació perquè pot ser la porta oberta a un futur pol tecnològic a la Cerdanya, cosa que ens vindria molt bé per a diversificar l'economia i per aturar una mica la preocupant fuita de cervells que patin.

Pel que fa a l'Arxiu, és de rebut fer-ne un de nou, car l'actual es troba col•lapsat i ja no hi cap més material. El fet d'ubicar-lo fora del centre històric tampoc hauria de ser un problema, ja que tot i que l'Arxiu ha tingut una tasca divulgadora important els darrers anys, això no té perquè trencar-se pel fet que es trobi una mica allunyat.

A fi de comptes, la funció principal de l'Arxiu és la de dipositar els documents en condicions i posar-los a disposició dels estudiosos més que no pas la proximitat al centre de la població, més pròpia d'un museu o d'una sala d'exposicions.

El que no acabo d'entendre és perquè es va avaluar l'edifici de l'antic convent, o sigui, el Museu Cerdà, com a possible destinatari per a l'Arxiu. És que ja es dóna per mort el Museu? Sembla que aquesta és la intenció de l'actual equip municipal, ja que de moment han optat per traslladar-hi certes dependències oficials de la Generalitat.

Espero que sigui quelcom d'excepcional i no la norma. Trinxar l'edifici del Museu per a infraestructures crec que seria un error gravíssim. Entre altres motius perquè caldria justificar tots els fons europeus que s'hi han destinat per fer un museu.

15 de març 2010

La Sala Sebastià Bosom

La setmana passa va tenir lloc a l'Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà un acte d'homenatge a l'anterior arxiuver, en Sebastià Bosom, i la presentació de la seva bibliografia, molt abundant i variada.

En Sebastià tocava molts temes, no només els de caràcter històric o arxivístic que eren els més propers. Tocava temes esportius, turístics, geogràfics, literaris... era un veritable home del renaixement, d'aquests que queden tan pocs.

La Sala on va tenir lloc l'acte, batejada amb el seu nom, esta plena de gom a gom i fins i tot hi havia gent dempeus. Bona senyal que Puigcerdà i la Cerdanya no obliden qui va ser un dels intel•lectuals més destacats dels darrers temps.

Perquè omplir un acte amb més de cent persones, una freda nit de finals d'hivern no és tasca fàcil. Però el Sebastià sempre havia congriat multituds, perquè era una persona molt coneguda i estimada, però també reconeguda.

Ara cal passar pàgina. En Sebastià sempre estarà amb nosaltres, als nostres records. Però ara altres persones segueixen la seva feina i aportaran quelcom de diferent. Després dels parlaments, resta la sala buida, però plena de records. Però que el record no ens impedeixi fer allò que cal fer. Són altres temps i tot canvia.

10 de març 2010

Neu, fred i glaç

Cada vegada que cau una nevada d'una certa consideració són freqüents les crítiques al govern del país, o al municipal, per manca de previsió o perquè les voreres estan plenes de neu i glaç.

D'acord que els governs deixen molt que desitjar en certs aspectes, però en aquests temes jo crec que estan força sensibilitzats, especialment quan hi ha vides humanes en joc i es pot fer una certa previsió dels fenòmens.

El tema de les carreteres és de calaix: si saps que ha de caure una bona, no agafis el cotxe. Ja sé que és més fàcil de dir que de fer, perquè tots estem acostumats al transport privat i de vegades no tenim altra solució, però una part dels embussos es podrien solucionar si la gent agafés -especialment a les ciutats- més el bus o el metro.

Pel que fa al tema de les voreres, que cadascú es netegi el trosset de vorera de davant de casa seva com s'havia fet des de sempre i menys queixes. Si l'ajuntament ha de treure la neu dels quilòmetres de voreres que té el municipi, anem arriats. És, senzillament, inviable. Potser que hi col•laborem i ens queixem una mica.

D'altra banda, els propietaris d'edificis on es formen grans candeles, també podrien mirar de trencar-les quan no passi ningú per sota per evitar majors desgràcies.

UIn altre tema candent és el tema del fluïd elèctric. Hem vist com bona part de la província de Girona restava afectada per un tall del subministrament elèctric degut al temporal. Una torre d'alta tensió ha anat a terra.

Aquestes coses passen. A la Cerdanya, per desgràcia, passen molt sovint i veig que no és l'únic lloc. La solució passa per desdoblar línies, que ja van prou sobrecarregades. Però és clar, quan es parla de fer nous traçats elèctrics, la gent posa el crit al cel.

Mentre no trobem una altra manera de produir o de distribuir energia pel territori que sigui més eficient i tingui menys impacte ecològic, em temo que haurem de carregar amb el mort i fer més línies. Les puces van amb el gos.

03 de març 2010

Concert de Roger Mas

Ahir pel vespre vaig anar a la Seu d'Urgell a veure l'actuació del cantautor solsoní Roger Mas, que va actuar al restaurant La Llum, dins del I Cicle de Cantautors i Música Folk de la Seu d'Urgell.

Vam arribar abans d'hora però gairebé no quedaven seients. Encara vam tenir sort. Vam trobar-nos amb molta gent coneguda, com és habitual als actes que s'hi fan a la capital alturgellenca.

L'actuació va ser fantàstica, tant la part cantada com la discursiva. Em va agradar especialment la segona part. Aquest noi és molt bo i té talent. Lamento no haver-lo conegut abans. L'aniré seguint amb interès.

El que més em va sorprendre va ser el públic. Vaig veure gent jove i de mitjana edat, tots barrejats, força indistingibles els uns dels altres, de diferents "tribus" urbanes i tots molt riallers. I entremig de setmana.

Potser algú es preguntarà si m'he pres alguna cosa rara abans d'escriure això, però és que la situació que descric és raríssima a la Cerdanya. Almenys a Puigcerdà. Veure gent jove i de mitjana edat barrejats en un acte cultural, ni que sigui un concert, és una cosa molt atípica.

És cert que ocasionalment s'ha fet algun concert d'aquestes característiques en algun bar de la Vila i ha omplert fins a rebentar, però en general actuaven bandes locals conegudes, no un cantautor més o menys compromès d'una comarca veïna.

Insisteixo en la part de veure gent jove. Havia arribat a creure que eren tots fora estudiant a Barcelona o ves a saber en quin planeta llunyà. Però no, també queden joves al territori. Potser els joves cerdans només surten el dissabte per la nit a les discoteques, perque la resta dels dies són tan invisibles com el vestit de l'emperador.