28 d’agost 2009

La fi de la "cremà"

M'he assabentat que enguany no es farà la "tradicional" cremada de carrosses. Per la part de la "cremada", me n'alegro i molt. Això de llançar a l'atmosfera un munt de dioxines i d'altres productes tòxics mai no m'havia agradat i ja ho vaig expressar així en algun altre post d'anys anteriors.

Però en canvi, el dinar de germanor entre les colles era una bona idea. Sembla ser que, l'excusa oficial, és que enguany no hi ha diners per organitzar aquest acte, cosa que em costa de creure veient com es gasten molts diners en altres coses. Vaja, que pel que tinc entès, és una excusa.

La causa real sembla ser que a l'Alcalde i als membres de la comissió de festes no els va agradar l'ambient de disbauxa que es va generar l'any passat. És clar que si no volien festa, perquè van contractar un animador per la vetllada? Ho trobo un contrasentit.

Alguns diuen que el que no els va agradar als organitzadors de l'event va ser que una colla, que es va quedar amb gana per la poca teca que s'hi va servir, van demanar unes pizzes per encàrrec i això els va fer emprenyar.

Particularment, que hi vaig assistir l'any passat, recordo que va ser una vetllada força divertida, on molta gent del poble va participar espontàniament de la disbauxa (incloent-hi gent força gran), però el tema del menjar va ser lamentable: poc i mal organitzat. Potser que aprenguin a organitzar bé les coses i no li donin les culpes als altres, com acostumen a fer habitualment i tot començaria a rutllar millor.

En qualsevol cas, que no es pensin aquests senyors, que sembla que s'empipen quan no són el centre d'atenció d'un acte, que no calen "cremades" per tal que la gent es reuneixi i s'ho passi bé. La diferència és que ells no hi seran per posar cares de pomes agres. Millor per a tothom.

25 d’agost 2009

Una nova rotonda a Bolvir

Segons l'Ajuntament de Bolvir, una delegació de Carreteres de Girona treballa ja en un nou projecte de rotonda i pas elevat a la cruïlla d'entrada de Bolvir, cosa que és molt bona notícia per a tots els usuaris d'aquesta carretera.

En aquest tram s'han produït molts accidents, alguns dels quals amb víctimes mortals. Sembla que s'ha hagut de matar l'exrector de Puigcerdà perquè es decidissin a posar fil a l'agulla i es prenguessin seriosament això de fer una rotonda.

La N-260 està plena de punts conflictius, especialment al seu pas per les poblacions de la plana. Un altre cas és la cruïlla de Corcs, a Bellver, actualment en estudi, tot i que han sorgit problemes amb els propietaris dels terrenys afectats, que no estan d'acord amb el projecte proposat.

A poc a poc, la N-260 es va millorant pel que fa a la seguretat del seu traçat. De tota manera, jo em pregunto perquè primer hi ha d'ahver morts i després pedaços. És que no es podien fer bé les coses des de bon començament? És que quan es va modificar la carretera pels Jocs Olímpics del '92 no teníem els coneixements adequats?

Com sempre les presses i els pressupostos que es desvien acaben tenint la culpa. Fas un projecte i després l'has de modificar. Interessos per aquí, interessos per allà o simplement, comoditat i manca de sensibilitat envers el territori, fent els plànols des de dos-cents quilòmetres de distància, sense tenir en compte les necessitats reals del territori. I després passa el que passa.

El correcaminos ataca de nou

Acabo de veure que a la nova senyalització del parc del Museu (Antic Convent) han posat una indicació la mar de divertida. Segons afirma la senyalètica, el pàrquing es troba a sis minuts del centre comercial.

A veure, no ens passem. Mic, mic!, que diria el correcaminos. Val que els nous aparcaments han quedat molt bé, s'ha racionalitzat l'espai i a sobre no són de pagament, però continuen estan igual de lluny que abans.

Sis minuts? Qui ha fet l'estimació, en Kilian Jornet? Perquè us asseguro que una persona mitjana no triga sis minuts en anar del pàrquing al centre del poble. Clar que si per zona comercial entenem la part superior de les escales, llavors sí, però això és fer trampes.

El més probable és que quan arribis a la part superior de les escales, al nivell de la porta del Museu Cerdà, hagis de parar una estoneta a esbufegar per la pujadeta. Al menys la gent d'una certa edat. I si acabes de pujar per les escales de la muralla, llavors quan arribes a la plaça de l'Alguer, un altre tant.

En fi, que no ens vulguem passar de llestos i no enganyem el personal, que això dels sis minuts no s'ho creu ni el pobre coyote. Mic, mic!

L'antena de Bellver

Sembla que l'Ajuntament de Bellver ha iniciat converses amb Telefònica a fi de reduir l'impacte paisatgístic de l'enorme antena de telefonia visible a l'skyline de Bellver. Un tal engendre hauria de desaparèixer com abans millor.

Però és clar, Telefònica té els seus interessos i tampoc és qüestió de deixar Bellver sense certs serveis bàsics de telefonia. En tot cas, sembla que les converses van pel bon camí i que l'antena podria fer-se més baixa. Alguna cosa s'hi guanyaria.

Val a dir que Bellver ha mimat des de fa molts anys molt el seu centre i el seu paisatge. La seva plaça porticada o les seves muralles visitables són l'enveja de molts municipis de la comarca que s'han deixat perdre elements patrimonials igual d'importants.

Però per algun estrany motiu, sembla que una cosa tan simple com aquesta -que cal conservar el patrimoni- costi tant d'entendre a alguns pares de la pàtria. En fi, suposo que d'on no n'hi ha, no en raja, que es diu a Cerdanya.

24 d’agost 2009

Reflexió personal sobre aquest bloc

Coincidint amb l'entrada número cinc-cents del bloc, vull fer una reflexió. Mantenir obert aquest bloc cada cop em costa més, ho de reconèixer. Si només fos el bloc, rai, que no hi hauria problema! Però estic ficat en associacions i entitats i de vegades és una veritable punyeta això d'estar a tots dos costats.

Perquè, per exemple, estàs criticant la tasca d'un Ajuntament i després li vas a demanar diners per una determinada activitat. La major part dels cops, el senyor o senyora de l'Ajuntament són incapaços de diferenciar entre el Sr. Enric-del-bloc i Sr. Enric-que-ve-a-pidolar.

És més: encara que allò que demanis no sigui per a tu, sinó per a fer una activitat cultural en bé del municipi, això no ho entenen. Et veuen com l'enemic. Ho trobo bastant penós i ja sol parlar prou "bé" de qui així es comporta, però què li farem! Són gent que aplica la política de: "a l'enemic, ni aigua". I no se n'adonen que a qui estan perjudicant és al poble.

Algun d'aquests elements ajaguts en poltrones m'han arribat a calumniar en privat (i no tan en privat) pel simple fet que "no era dels seus" o que els havia criticat. Que jo sàpiga, em puc equivocar o puc jutjar malament algú, però mai no he calumniat ningú. No he anat a criticar per fer mal a ningú. Però és clar, quan hom es té en un pedestal i no accepta cap mena de crítica, és difícil actuar d'una altra manera.

He de dir, que dels pocs polítics locals que m'han sorprès agradablement en aquest sentit ha estat l'expresident del Consell Comarcal de la Cerdanya, en Joan Pous. No sempre he estat d'acord amb ell i algun cop l'he criticat (políticament, no personalment) al bloc. Tot i així, va decidir de prorogar-me el llibre i de fer-me la presentació a Puigcerdà, malgrat que va deixar clar que no estava d'acord amb tot allò que s'hi deia.

Tant de bo tots els polítics tinguessin aquesta altura de mires i acceptessin millor les crítiques, perquè quan aquestes són constructives, poden ser útils per millorar i no fan cap mal, a menys que es tingui la pell molt fina o un ego descomunal.

La Festa de l'Estany 2009

Diumenge vam poder gaudir d'una altra edició de la Festa de l'Estany de Puigcerdà. Miraré de centrar-me aquest cop en la part positiva (en la negativa, les poques colles participants). Malgrat la crisi econòmica i la insuficient dotació que atorga l'Ajuntament als carrossaires, els cerdans van demostrar un cop més que aquesta és la seva festa gran i que la tiren endavant passi el que passi i peti qui peti.

Com a nota especialment destacable, per primer cop en molts anys, una carrossa "crítica" -la del mòbing rural- ha estat premiada (en aquest cas, el segon premi). Crec que això té molt de mèrit. En primer lloc, perquè aquest grup, des del primer dia, ha mantingut la seva trajectòria crítica, sense anar a cercar el premi a costa del que fos.

En segon lloc, perquè a part de la carrossa, hi havia una certa coreografia i animació entre els participants, amb cançó contra el mòbing rural inclosa. I en tercer lloc perquè és molt difícil imaginar una carrossa des de zero, sense cap referència d'un còmic o d'una pel•lícula.

A part d'això, trobo a faltar cada cop més la imaginació entre les carrosses de la Festa de l'Estany. Sembla que s'opta per la solució més simple de copiar estèticament allò que funciona o està de moda, opció molt legítima, però empobridora de la cavalcada.

Per sort, el temps va acompanyar durant tot el cap de setmana, cosa no sempre habitual per aquestes dates i va permetre al nombrós públic assistent de gaudir de la diada.

Com a nota més reflexiva, insisteixo en allò que dic cada any: la festa va cada cop a menys i caldrien replantejaments per part de tothom. Si no es fa així, la festa acabarà degradant-se de mala manera i després resultarà molt costós de revifar-la.

Finalment, em sembla molt bé que portin algú de fora per fer el pregó, però cal que siguin tan descaradanent llepes amb aquells que els paguen?

Final de l'estiu musical a Llívia

Dijous dia 20 d'agost es va cloure el cicle d'estiu del Festival de Música de Llívia, amb l'actuació estelar del Cor de la Capella de Sant Petersburg. La nit va ser un prodigi de cant coral i de veus impressionants de les quals va poder gaudir el públic assistent.

No sóc gaire fan de la música sacra, però la veritat és que la selecció de música sacra russa de la primera part del concert va ser excepcional, una veritable meravella. Se'ns va passar el temps volant i ens vam quedar amb ganes de més.

La segona part, va ser igualment impactant, amb conegudes cançons russes ressonant per l'església de Nostra Senyora dels Àngels de Llívia. Un luxe que pocs cops es té a l'abast.

El públic va respondre entusiàsticament, com es va poder veure pels nombrosos aplaudiments que atorgaven a cada peça i a cada solista del concert.

He sentit alguna crítica sobre si la crisi havia afectat greument el Festival. No és veritat. Ha afectat a la quantitat de concerts. Dels típics 7 ó 8 s'ha passat a 5 en aquesta edició, però quins 5 concerts! Del bo i millor del món. Així doncs, res a plànyer.

Esperem, però, que en futures edicions es pugui recuperar el nombre habitual, cosa que permetrà de presentar nous talents o formacions menys habituals. Però pel que fa a la qualitat, els concerts d'enguany han estat a l'alçada de les anteriors edicions.

21 d’agost 2009

La vida nocturna de les noves places

He pujat algunes nits d'aquest estiu a veure com anava la cosa a les renovades places de Santa Maria i dels Herois i he d'admetre que la gent se les ha fet seves ben ràpidament. La manca de cotxes i la llibertat de moviments han fet guanyar molt a aquests espais.

Es poden trobar algunes pegues als nous espais -com que són més sorollosos que abans- però en general s'ha guanyat en mobilitat. Naturalment, tal i com era d'esperar, les terrasses s'han estès, tot i que menys del que suposava inicialment.

És important tenir un centre viu, de dia i de nit. Entenc que això pot ocasionar molèsties als veïns que, quan el soroll és excessiu poden tenir problemes per dormir. Però també és un símptoma de salut urbana. No hi ha cosa més trista que veure el centre d'una ciutat mort i ensopit, especialment a l'estiu, quan la meteorologia convida a viure una mica més la nit.

Els cerdans patim un llarg hivern. Massa llarg, em temo i suposo que per això tendim a ocupar carrers i places quan arriba el bon temps. Per tant, aquesta ocupació cal que sigui regulada a fi que els interessos de diversió d'uns no xoquin amb el necessari dret al repòs d'uns altres.

És per això que no acabo de veure del tot clar que es vulguin traslladar els locals de lleure nocturn als afores de Puigcerdà. Certament, els veïns guanyaran en qualitat de vida, però potser ens acabarem semblant massa a una població centreeuropea, quan de sempre, el nostre model ha estat l'àgora mediterrània.

El pàrquing del Museu

Aquests dies hem pogut veure com finalitzaven les obres de remodelació del pàrquing de sota del Museu. L'espai ha estat racionalitzat de manera que en comptes de diferents nivells interconnectats, ara els nivells són independents i s'hi accedeix a cadascun d'ells per una rampa. D'aquesta manera, i amb la rectangularització dels nivells, s'estalvia molt espai i es poden crear noves places d'aparcament.

No ha estat, però, fins que he vist que les línies delimitadores de les places es pintaven de blanc que ho he acabat de veure clar. Amb la fal•lera de fer zona blava per tot el poble, no ho tenia gens clar. Però no, sembla que de moment no serà una zona de pagament.

Aquest pàrquing està situat a l'entrada de la Vila, però per desgràcia a un nivell força baix. Això fa que per accedir a la zona comercial de Puigcerdà calgui fer una pujadeta força empipadora. Suposo que l'orografia de la Vila ja té aquestes coses i que poc s'hi pot fer, però això li resta una certa idoneitat a l'hora de convertir-se en la solució a l'aparcament de Puigcerdà.

D'altra banda, tot i que s'han guanyat places, tampoc es tracta de cap megapàrquing. A poc a poc, Puigcerdà es va dotant de solucions per a les greus mancances d'aparcament que té. La pregunta és si aquests projectes, que no deixen de ser pedaços, seran suficients.

Fa poc parlava amb un alcalde cerdà sobre la reforma urbanística de la Vila i aquest es fregava literalment les mans tot dient que ell estava encantat, que això col•lapsaria Puigcerdà i que la gent es quedaria al seu municipi en comptes de venir a la Vila. Potser és una postura extremista, però part de raó tenia: potser que ens ho fem mirar.

Arxiu col•lapsat

L'Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà es troba al límit de la seva capacitat d'emmagatzemament. Podríem dir que està col•lapsat. El motiu és molt simple: està ple, ja no queda més espai per nous fons i el nou dipòsit de documents, del qual es va parlar fa més d'un any, resta a l'aigüera.

Novament, tenim una infraestructura cultural que resta a l'oblit dels gestors públics. Mentre que a la Seu d'Urgell s'ha fet un Arxiu enorme, molt funcional i amb gran capacitat, el de Puigcerdà s'ha quedat petit.

És cert que tenir l'Arxiu al bell mig de la població pot ser interessant des del punt de vista de la dinàmica cultural, però no perdem de vista que la principal finalitat d'un Arxiu d'aquestes característiques és l'emmagatzemament de documents, per poder ser consultats per al seu estudi, no ser una sala d'exposicions o un centre de conferències.

Així, potser caldria replantejar-se la idea inicial de dividir l'Arxiu en dos edificis i potser fóra bo, aprofitant el creixement urbanístic de Puigcerdà, de fer-ne un als afores, unit, amb àrees de càrrega i descàrrega i en condicions i alliberar l'espai que ocupa l'actual Arxiu per a altres usos, com una Sala d'Exposicions que estaria al centre de Puigcerdà.

20 d’agost 2009

Música a Err

Ahir per la nit vam poder escoltar a la capella de l'església d'Err, a l'Alta Cerdanya, el quintet gallec Amalgama Ensemble, dins del III Festival de Música Clàssica "Joves Intèrprets" organitzat pel pianista d'Oceja, Philippe Argenty.

El lloc és ideal, una capella de dimensions mitjanes en un lloc tranquil i elevat, que domina la vista de l'Alta Cerdanya i on vam poder escoltar diferents peces de Bach, Britten i Mozart.

És molt d'agrair aquest tipus d'iniciatives, ja que molts cops sembla que només hi hagi cabuda per les orquestres i formacions més consolidades, quan els joves també han de tenir el seu espai i festivals com aquest són una meravellosa oportunitat per tal que puguin gaudir del seu espai.

Us recomano que l'any vinent hi assistiu perquè val molt la pena i com que cada concert es repeteix en diverses poblacions de la Cerdanya i el Capcir, sempre és possible trobar un forat a les curulles agendes culturals de l'agost per poder gaudir d'una nit musical.

Ciclòpia muralla o terra de pas?

Ahir per la tarda va tenir lloc al Museu Cerdà una interesantíssima conferència titulada "Els antics camins del Cadí", a càrrec de l'historiador alturgellenc Lluís Obiols que, amb una oratòria excel•lent ens va explicar l'existència de dos antics camins que travessaven el Cadí des de l'antiguitat.

Avui dia sembla que això de travessar el Cadí sigui una cosa que només s'ha aconseguit de manera massiva amb l'obertura del túnel del Cadí, però el cert és que, com Lluís Obiols va documentar exhaustivament, aquesta serralada ha estat terra de pas des d'èpoques pretèrites.

D'una banda, el camí cardoner o de la sal, que portava la sal de Cardona cap a la Seu, Andorra i la Cerdanya i, travessant la plana fins al coll de la Perxa, enfilava pel Conflent cap al Roselló. Aquesta sal, de gran qualitat era molt valorada per tothom i va ser l'origen de l'enorme fortuna de la casa de Cardona, que controlava l'explotació de la sal.

El camí cardoner travessava el Cadí a mitjana cota, al nivell de les terres de conreu, a prop de les poblacions, a fi de poder distribuir la preuada mercaderia. Cal tenir en compte que la sal era un producte de primera necessitat, tant per les persones com pel bestiar.

Això explica la presència d'algunes poblacions i fortificacions en llocs estranys, des de l'actual perspectiva socioeconòmica i demogràfica, on avui no tindria gaire sentit ubicar un hostal o una torre de defensa, però que llavors eren imprescindibles per garantir que la sal fluís pel camí cardoner.

El segon camí, el del bestiar o del ferro, era aprofitat pels pastors i els seus ramats des de temps neolítics, com ho demostren els jaciments que s'han anat trobant, com el del Goleró. També s'han pogut localitzar forns i mines de ferro que van ser explotades des de l'època romana fins a començament del segle XX.

Obiols va apuntar també a la presència d'una possible mina de plata al Cadí, segons indiquen alguns dels indicis arqueològics trobats.

El camí del ferro anava paral•lel al de la sal però per cotes més elevades, resseguint el bosc a peu dels prats d'alta muntanya, a fi que els ramats poguessin aprofitar les pastures dels peus de les canals del Cadí.

Obiols es va queixar que aquest interessant estudi arriba fins a la frontera de la Cerdanya per qüestions administratives i que és del tot imprescindible continuar aquests estudis a la Cerdanya pe veure per on continuaven aquests camins fins a arribar al coll de la Perxa.

El túnel del Castellot

Fa unes setmanes es va encendre el llum d'alarma a Bolvir perquè l'estat va manifestar la seva voluntat de realitzar un túnel, dins de les obres de la variant de Bolvir, que travessaria el turó de la Corona de Bolvir.

A part de l'impacte paisatgístic que això comportaria es posava en perill un dels projectes estrella de l'ajuntament de Bolvir: la possibilitat de construir un punt d'informació explicatiu de les restes del poblat ibèric del Castellot.

Per una vegada que un municipi cerdà manifestava una certa sensibilitat pel patrimoni arqueològic, hauria estat paradoxal que el projecte hagués estat malmès per les obres d'una variant, més que discutible.

És cert que l'entrada de Bolvir és perillosa, com ho demostra el fet que en poc temps s'hi han produït uns quants accidents mortals. Però una cosa és fer una rotonda o arranjar un accés i una altra és posar-se a fer obres d'enginyeria major de necessitat qüestionable.

Per sort, sembla que la Generalitat ha estat receptiva davant de les explicacions de l'ajuntament de Bolvir. Ara només resta que l'administració central, que té la darrers paraula en aquesta infraestructura ho vegi de la mateixa manera.

17 d’agost 2009

La música i la Humanitat

Ahir per la nit, durant el descans del concert del Festival de Música de Llívia pensava que la música és una d'aquestes poquíssimes coses que uneixen tots els humans. Penseu en una orquestra, amb un director i un munt de músics, alguns virtuosos, que s'han d'entendre perfectament entre tots, que han d'aprendre a escolatar-se mútuament i que han d'oberir tots a l'una les instruccions del director per poder oferir una música de qualitat.

Però molts d'aquests músics poden ser de nacionalitats diverses, o de diferents edats, però tots s'acaben entenent, perquè tenen un llenguatge universal propi: la música. Les mateixes partitures de fa tres-cents anys, poden ser llegides i interpretades avui dia.

El mateix passa amb els instruments. Alguns són molt antics, com la flauta, altres de més recents, com el piano, el clarinet o el mateix violí. Tots conviuen en harmonia dins de l'orquestra, Fustes, cordes i metalls, instruments nous de trinca o heretats de fa alguns segles. Tots funcionan alhora.

Una orquestra interpretant música és una al•legoria d'allò que hauria de ser la Humanitat, un espai d'enteniment i de diversió, però també de treball continuat i esforç, on els orígens de cadascú, les races, les religions o les llengües no importen gens a l'hora de fer possible un objectiu comú: la satisfacció de l'esperit dionissíac de la música, que en diria Nietzsche.

14 d’agost 2009

Virtuosisme a Llívia

Dimecres va tenir lloc a l'església de Llívia el primer concert de la temporada d'estiu de la XXVIII edició dels Festival de Música de Llívia. Com sempre, és un plaer anar en aquests concerts per la gran qualitat dels intèrprets i per la impecable organització de l'event.

Enguany, la crisi ha obligat ha reduir el cicle d'estiu a sis concerts, en comptes dels habituals vuit i a concentrar-los en dies alterns. Malgrat això, la qualitat no ha disminuït en absolut, tal i com vam poder veure en el primer concert, amb el conjunt I Musici de Vivaldi i els flautistes Claudi Arimany i Enric Ribalta.

Tot el concert va ser meravellós, però vull destacar especialment les dues peces finals: el concert per a dues flautes de Joahnn Joachim Quantz, que ja havia estat interpretat a Llívia al seu dia per Claudi Arimany i Jean-Pierre Rampal i que va ser un prodigi de virtuosisme, on les notes fluien a velocitats vertiginoses ressonant en la magnífica acústica del temple llivienc.

La segona peça excepcionalment interpretada va ser el Concert de Brandenburg número 4 de Johann Sebastian Bach, seguit d'un parell de bisos preciosos: la versió per a dues flautes del Canon de Pachelbel i La Notte, de Vivaldi.

Esperem poder continuant gaudint els propers dies d'aquests fascinants concerts que ens ofereix la Vila de Llívia.

13 d’agost 2009

Com emprar les matemàtiques per enxampar els infractors

Recordo que fa uns anys, en un llibre de divulgació matemàtica d'en John Allen Paulos es comentava que una manera de controlar les infraccions de velocitat dels vehicles en un determinat tram viari era tan senzill com calcular la velocitat mitjana del vehicle en aquell tram. Si la velocitat mitjana del vehicle excedia la velocitat permesa, llavors se'l podia multar tranquil•lament.

Vaig pensar que era estrany que als senyors de tràfic no se'ls hagués ocorregut encara. Els temps ha passat i potser algú ha descobert el llibre en qüestió o potser la idea ha tornat a sorgir a la ment privilegiada d'algun recaptador furibund.

És un exemple de com la matemàtica es pot fer servir per treure-li calerons als conductors que no respecten les velocitats màximes. I aquí sí que no hi ha trampa possible. Encara que tinguis detectors de radar i frenis abans del control, no et servirà de res. Si la recorres un tram massa depressa, t'enxamparan.

No és que sigui partidari de tants controls de velocitat com s'estan posant. Però sembla que algunes persones temeràries, l'únic llenguatge que entenen és el del garrot. O sigui, la multa o la retirada del carnet.

Naturalment el mètode no és perfecte. Pots depassar la velocitat màxima un cert temps a condició que després vagis a poc a poc per tal que la mitjana baixi, però suposo que els que van circulant a tota pastilla no faran servir pas aquesta tècnica compensatòria.

12 d’agost 2009

Renunciem

A poc a poc, les persones, els ciutadans anem renunciant a allò que sempre havia estat al nostre abast. Renunciem a un aire net i una aigua pura en nom del progrès. Renunciem als bells paratges de la nostra infantesa en nom de l'economia. Renunciem al silenci, en nom del desenvolupament. Renunciem als estels del cel en nom d'una suposada seguretat ciutadana.

Però també renunciem a poder aparcar on vulguem, en nom de la manca d'espais. Renunciem a tenir uns bons serveis públics, perquè no ens atrevim a protestar quan es fan malament les coses. Renunciem a una democràcia de qualitat, perquè la majoria de la gent no ho és gaire, de demòcrata.

Renunciem a contribuir al bé comú per por que s'aprofitin de nosaltres. Renunciem a tenir una vida cultural plena, perquè s'està més còmode mirant la tele a casa. Renunciem a conèixer el nostre territori, perquè estem massa enfeinats amb les nostres petites dèries. Renunciem a tenir bons amics i els substituim per coneguts i companys de feina, perquè mantenir una amistat requereix un temps que molts no estan disposats a emprar.

Renunciem a tenir una circulació ordenada, perquè és molt més còmode agafar el cotxe fins i tot per anar al lavabo. Renunciem als jardins i a les places verdes i les substituim per espantoses àrees encimentades perquè són més barates de mantenir i fan més ciutat. Renunciem a tenir un teixit associatiu viu, perquè no estem disposats a destinar temps a la comunitat i menys gratuïtament.

I així, entre renúncia i renúncia, van passant les hores, els dies i els anys. I de què ens serveix renunciar a tant i tant? És que som més feliços? La nostra vida és més plena? Viurem més anys? Serem més persones?

Crec que resulta evident que no. És renunciar a canvi de res. Però quan es comença en aquesta espiral de la renúncia és molt difícil tirar enrere, perquè és més còmode seguir pel camí que ja tenim traçat. Tot i així, només depèn de nosaltres.

El pont de la Molina

He vist amb agradable sorpresa com, finalment, les autoritats del país se n'han adonat de la vergonya que representava el túnel dels afores de la Molina, amb doble forat a diferent nivell que dificultava enormement el pas de vehicles alts, com alguns autobusos, pel seu pas.

Com que per sobre passa la via fèrria i aprofitant que ara el servei està suspès per millorar-ne el traçat, s'ha procedit a substituir aquesta obsoleta estructura per una de més moderna i podríem dir, de més normal.

La veritat, era absurd que es gastessin una milionada en la carretera que comunica Masella amb Super Molina, fent talussos i eixamplant el vial i una rèmora com aquesta continués al seu lloc, tan llampant, donant una nefasta imatge de la contrada.

Sembla, però, que a la Molina hi ha més moviments que el relatiu al pont del tren. La plataforma 'Salvem la Molina' recentment constituïda ha recollit una bona quantitat de signatures en contra de l'actual pla urbanístic.

Potser sigui dels pocs indrets de la comarca on s'han presentat al•legacions a les noves remodelacions dels plans d'ordenació del territori.

Particularment, no sé ben bé en què consisteixen les protestes, però tinc entès que té a veure amb el fet que està previst de fer-hi edificis alts. Veurem com evoluciona la cosa.

11 d’agost 2009

Pirinencs i comunicació

Dissabte passat, a Montellà, el periodista Carles Pont va fer una conferència realment interessant en què va parlar sobre els mitjans de comunicació al Pirineu. Dos varen ser els pilars de la seva disertació. D'una banda, la necessitat de bones infraestructures que comuniquin les comarques de l'Alt Pirineu i d'altra, la necessitat d'algun mitjà de comunicació pirinenc que articulés la identitat pirinenca.

No cal que digui que la xerrada em va entusiasmar i que aquestes dues idees les comparteixo totalment. Es parla molt de la necessitat d'una vegueria de l'Alt Pirineu, de capitalitats, de seus i de voluntats de ser-hi o de no ser-hi, però es parla poc de la realitat quotidiana de les comarques pirinenques, d'allò que tenim en comú i que ens permetria de tenir una identitat comuna.

El principal problema, segons el meu parer, és que els pirinencs ens coneixem molt poc entre nosaltres. Per posar un exemple, el desconeixement entre la Cerdanya i l'Alta Ribagorça és gairebé total. I és una llàstima, perquè segur que tenim problemàtiques comunes i amb projectes comuns serien més fàcils de resoldre.

Però qui viatja per aquestes carreterotes que més que comunicar-nos ens aïllen? No sé a qui se li va acudir la brillant idea de parlar d'eix pirinenc, en referència a la N-260, però de ben segur que deu tenir un sentit de l'humor força àcid.

La Seu només està ben comunicada amb Puigcerdà i amb Andorra, però si s'ha d'anar a Sort, cal passar pel port del Cantó. Ja no parlem d'altres comarques més allunyades. Als cerdans, per anar a segons on, els surt gairebé més a compte anar per França que no pas resseguint l'eix pirinenc.

I si en comptes de carreteres parlem de ferrocarril, llavors és per posar-se a plorar directament, així que millor deixar-ho.

Si posem el punt de mira als mitjans de comunicació pirinencs, la cosa no està gaire millor. Llevat potser del portal de Viure als Pirineus, no hi ha cap mitjà de comunicació pròpiament pirinenc que cobreixi tot l'Alt Pirineu i Aran. No parlem de ràdios o de televisions.

Com volem generar una identitat comuna, si la mà dreta del Pirineu no sap què fa la mà esquerra?

Són qüestions fonamentals que caldria anar resolent si es vol que la Vegueria funcioni mai de manera natural i fluïda i no sigui, simplement, una altra divisió més del territori que no serveixi de res.

Una nova Fira

Els comerciants de Puigcerdà demanen que per l'11 de setembre se celebri una espècie de fira de mostres a la capital cerdana. Es tracta d'una bona iniciativa si el que es vol és promocionar els productes locals.

Antigament, coincidint amb la fira dels cavalls del novembre es va celebrar a Puigcerdà durant uns anys una fira semblant, amb gran participació de públic i que durant un cert temps va ser tot un èxit i que es va deixar morir tontament.

Ara es vol recuperar una mica el temps perdut. L'Ajuntament sembla que hi està a favor, condició necessària per tal que el projecte surti bé. Ara cal que els comerciants i la societat civil li donin suport.

La data, crec, és un altre encert. Hi ha hagut alguns intents de fer coses semblants a mitjan agost, però fer una fira quan la Cerdanya es troba completament col•lapsada de gent és força absurd i contraproduent.

En canvi, l'11 de setembre és una data molt tranquil•la, que marca el final absolut de la temporada turística i que enguany cau en divendres, cosa que fa preveure un llarg cap de setmana. Una activitat així podria captar força públic, sempre que es publicités adequadament i es dotés d'un mínim contingut.

Així doncs, des d'aquí felicitar als comerciants per la seva iniciativa. Sembla que després del canvi produït a la Junta del comerç, s'estan proposant diferents iniciatives comercials, cosa del tot necessària si es vol que el comerç continuï essent el centre de la vida productiva de la capital cerdana.

10 d’agost 2009

Universitat a la Cerdanya?

En contra d'allò que pensen alguns polítics, aquest bloc no és un espai destinat a criticar sistemàticament allò que crec que fa malament l'Ajuntament de Puigcerdà. També m'agrada remarcar els seus encerts, quan hi són.

Ara, per exemple, ha sortit publicat en premsa que l'alcalde de Puigcerdà, en Joan Planella, ha mantingut contactes amb les autoritats de Vic a fi de poder obtenir alguna escola universitària a Puigcerdà, preferentment de la branca sanitària.

M'alegro que les nostres autoritats cerquin la possibilitat que la comarca pugui tenir algun tipus d'estudis universitaris. L'única cosa que li demano a l'alcalde és que no pequi de poc ambiciós.

És cert que la branca sanitària és interessant, degut a les possibilitats que oferirà el proper Hospital Transfronterer. Però la Cerdanya ofereix altres possibilitats igualment interessants a les universitats, especialment a aquelles que com biologia o geologia, podrien beneficiar-se d'un entorn natural magnífic com el que tenim.

Per tant, Sr. Alcalde, sigui més ambiciós i procuri d'esgarrapar cap a casa alguna cosa més. Tots li agrairem, especialment les generacions futures.

Circulació caòtica a Puigcerdà

Suposeu que no sou de Puigcerdà però que esteu a la comarca i teniu una emergència mèdica. Agafeu el cotxe i aneu pitant cap a l'Hospital de Puigcerdà. Quan arribeu davant de l'Institut, veieu un cartell que us mana girar a l'esquerra si voleu anar a l'Hospital.

Aneu seguint el carrer Escoles Pies, arribeu a la plaça Cabrinetty i pugeu pel carrer Querol travessant la plaça de l'Ajuntament. Allà, veieu un altre cartell que us mana girar a la dreta. Si us pareu i mireu amb deteniment veureu que també posa "Hospital" i us enviaria pel carrer Querol, però com que aneu amb pressa i nerviosos no ho veieu.

I llavors comenceu a donar voltes. Després d'una estona, arribeu a la plaça Barcelona, tombeu per Rambla Josep Maria Martí i no podeu baixar cap a l'Hospital perquè el carrer és d'una sola direcció.

Suposo que aquestes alçades ja us importa tot un bé negre i no respecteu gaire els senyals, però si voleu fer-ho a dreta llei hauríeu de saber que es pot baixar per un carreró una mica més endavant. Clar que com que no sou d'aquí, no ho sabeu.

Per favor, que el responsable de circulació de Puigcerdà posi remei a aquest desori que és ben senzill i estalviarà més d'un disgust a la gent.

06 d’agost 2009

Daniel Ligorio a Puigcerdà

Des d'aquí voldria felicitar a Joventuts Musicals de Cerdanya per portar-nos diumenge per la tarda un pianista de primer ordre com és Daniel Ligorio, que va insterpretar-nos magistralment peces d'Isaac Albéniz, Enric Granados i Manuel de Falla, amb una Sala de Convencions del Museu plena de gom a gom.

És un honor poder escoltar en directe a Puigcerdà pianistes d'aquesta categoria i és per això que cal reconèixer l'esforç dut a terme per Joventuts Musicals per portar-lo, així com per dotar l'estiu d'una programació musical atractiva, amb actuacions musicals de diferent tipus.

Això sí, el problema de l'agost és que tothom vol organitzar concerts pertot arreu i, és clar, hom no pot assistir-hi a tots: Ix, Llívia, Puigcerdà, Èller, Mosoll, Er, Oceja, Urús, Bolvir, Palau i segur que em deixo algun.

Tant de bo es coordinessin una mica més, en benefici dels amants de la música, que som més dels que sembla i llavors podríem anar a més actes. D'altra banda, tampoc cal fer-ho tot el mes d'agost. Els caps de setmana de juliol o de setembre, la setmana santa o alguns dies de les festes de Nadal també són apropiats, si allò que es busca és el públic de segona residència.

En qualsevol cas, millor plorar per excés que plorar per defecte. Benvinguts siguin, que per a tots hi ha d'haver espai!

La Cerdanya, discriminada

El conseller Huguet continua en les seves a l'hora de discriminar la Cerdanya pel que fa a no incloure-la a la ruta del Pirineu Comtal, amb l'agreujant que, fins ara, ni la Cerdanya ni la Val d'Aran hi eren incloses, segons el conseller, perquè ja tenen prou entitat turística pròpia i no cal promocionar-les especialment.

Però ara resulta que ha inclòs la Val d'Aran a la ruta i només la Cerdanya resta fora d'aquesta, cosa que és del tot absurda des d'un punt de vista històric, econòmic i turístic. Què li hem fet els cerdans al senyor Huguet per tal que ens menystingui d'una manera tan descarada?

Tot i el clam unànime de tota la Cerdanya -cosa rara per si mateixa- les autoritats del Govern de la Generalitat continuen insistint en la seva absurda pretensió de mantenir-nos exclosos. És que no paguem puntualment els impostos?

Pel que sembla la Cerdanya va bé per treure-li l'aigua del Segre quan els convé, però a l'hora d'invertir-hi en promoció turística, llavors no, tot i la crisi econòmica que ens afecta, com a la resta del país. Pel que sembla som ciutadans de segona per al senyor Huguet.

Això sí, quan s'acostin les eleccions ja vindrà a donar-nos la poteta i a demanar-nos el vot. Llavors tot seran fotografies i promeses. Però quan es tracta de fer les coses bé, doncs estem absents. Que cadascú en prengui nota.

04 d’agost 2009

Acord a Puigcerdà

Finalment, sembla que l'Associació de Comerç de Puigcerdà, la Cambra de Comerç de Girona i l'Ajuntament de Puigcerdà s'han posat d'acord en alguna cosa. Recentment, s'ha signat un conveni pel qual es realitzarà un estudi sobre l'actual estat del comerç del municipi i es faran previsions de futur. Bé, ja era hora!

Esperem que aquest estudi serveixi per esvair els clarobscurs que actualment hi ha sobre el futur del comerç a la Vila. Recordem que l'onada de tancaments i traspassos que hi ha ha actualment al centre de Puigcerdà ha disparat les alarmes de molts comerciants, temerosos que això sigui només el començament.

Crec que Puigcerdà ha de definir clarament cap a on vol anar i el comerç és un dels elements econòmics més importants del municipi, especialment ara en què la crisi de la construcció s'ha fet tan palesa.

Calen estratègies conjuntes per tal d'oferir un producte competitiu, de fer atractiu el comerç puigcerdanès i de superar alguns obstacles que han aparegut els darrers temps, com la manca endèmica d'aparcaments, agreujada de la reforma urbanística en curs.

Sigui com sigui, Puigcerdà viu un periode de transformació. El trasllat de les activitats de lleure a l'extraradi, la reforma urbanística, l'obertura de nous espais de serveis i de lleure, l'Hospital transfronterer i altres iniciatives similars, estan fent de Puigcerdà una petita ciutat comparable en extensió urbanística amb la Seu d'Urgell.

Ara la qüestió és veure com totes aquestes reformes urbanístiques afecten l'economia local. Si això serveix per fixar la població flotant que encara tenim i es consolida el creixement produït la darrera dècada, o bé si tornem a una situació similar a la dels anys noranta, però amb una superfície urbana més gran i més costosa de mantenir.

En qualsevol cas, tot allò que sigui planificació, benvinguda serà. Sempre he criticat que els comerços i serveis puigcerdanesos s'obren i es tanquen amb massa freqüència perquè prèviament no s'ha fet cap estudi de mercat sobre les possibilitats reals d'un determinat producte. Esperem que amb l'estudi promès, tot això canviï a millor.