Vivim realment del turisme?

Darrerament se senten força queixes locals sobre l’estat del turisme a la comarca. La principal reclamació és que els turistes cada cop pugen menys dies i gasten menys i es cerca un turisme més de continuïtat, no tan estacional.

L’estacionalitat a la Cerdanya és bàsicament de dos tipus:

- Mensual, ja que la temporada alta es dóna, bàsicament a l’agost (llevat dels darrers dies d’aquest mes), per la setmana santa i entorn les festes de Nadal (de Sant Esteve fins prop de Reis).

- De cap de setmana, sobre tot els ponts, quan n’hi ha (12 d’octubre, Tots Sants, Constitució, etc).

Això és així perquè s’ha optat quasi exclusivament per un turisme de segona residència i, aquests, degut al seu ritme de vida i a les despeses que comporta pujar a la Cerdanya, vénen només uns pocs dies l’any. A més a més, no perdem de vista que moltes segones residències estan buides, perquè s’han comprat amb ànims inversors.

Aquesta política, animada tant des de les entitats públiques (Ajuntaments, Consells comarcals, Diputacions, la Generalitat i el Govern de l’Estat) ara ens comença a passar factura. És cert que la dinàmica de construcció de segones residències genera molts diners, però després la cosa s’estanca i molts cops, ni en manteniments es genera activitat econòmica.

Crec, sincerament, que aquesta estacionalitat és nefasta per la comarca. En primer lloc, pensem en els cerdans. Ens trobem que algunes botigues i molts serveis, com bona part dels restaurants, tanquen entre setmana i només obren a partir de dijous-divendres.

Altres, tenen molt clar que els diners els fan els caps de setmana, a uns preus molts cops abusius. Però entre setmana, aquests preus es mantenen i molta gent d’aquí –que no té els sous de molta gent de Barcelona que puja els caps de setmana- no se’ls pot permetre.

Tanmateix, l’estacionalitat d’agost i d’algun mes d’hivern per l’esquí, és molt reduïda. Pensem que a altres indrets com a Roses, la temporada alta comença el juny i s’acaba el setembre (4 mesos) i a altres llocs, com Eivissa, encara s’allarga més (des del maig fins l’octubre: 6 mesos).

És evident que la Cerdanya no arriba ni als dos mesos de temporada alta, això comptant algun cap de setmana de pont en què tot s’omple.

A més a més, tenim una carència molt forta d’hotels, ja que quasi tota la gent que puja, té segona residència. Això és un peix que es mossega la cua, molt difícil de solucionar.

Per exemple, molts cops s’ha intentat muntar un congrès a la Cerdanya d’alguna professió i ha estat impossible perquè la primera cosa que demanen són 400 ó 500 places hoteleres. I d’on surten? Quin hotel té 500 places a la Cerdanya?

Fins i tot s’ha donat el cas –força patètic- de demanar trenta o quaranta places hoteleres fora de temporada i estar tots els hotels de Puigcerdà tancats. Solució: els hostes s’han hagut d’anar a França.

Tot això em porta a plantejar-me si realment vivim del turisme o si el turisme és només una excusa per justificar la indústria del totxo. Què passarà quan la construcció afluixi, tal com sembla que està començant a passar ja?

Fixeu-vos quin enrenou hi ha quan es tracta de fer plans d’ordenació del territori, plans urbanístics, concessió de llicències d’obres en segons quins indrets i què poca repercusió mediàtica tenen les accions destinades a promocionar el turisme o el fet que un hotel tanqui.

De fet, a moltes àrees de promoció dels Ajuntaments cerdans, la promoció no existeix pràcticament i es limita a l’apartat de “festes”, com si aquesta fos l’única manera de promocionar el municipi.

I per descomptat, que els Patronats de Turisme deixen molt que desitjar i que en molt rares ocasions, la promoció turística i cultural van de la mà. Potser que hi reflexionem una mica tots plegats, perquè ens està passant pel davant tothom i quan vulguem reaccionar serà massa tard.

No ens toqueu les campanes

L’any passat em queixava en aquest mateix bloc dels tocs de campana de la gent que pujava de visita al campanar de Puigcerdà. Pel que sembla, hi ha gent que considera que és molt més important satisfer un desig idiota que no pas molestar un munt de gent amb la seva gracieta.

Però és que sembla que entre poc i massa. Fa temps que sento que molta gent de segona residència es queixa als alcaldes dels municipis cerdans que els tocs de campana nocturns els molesten. Sant Antoni gloriós! Ja només ens faltava aquesta. Però el més greu és que els alcaldes en qüestió, han decidit de fer-los cas. Així, l’empresa que s’encarrega de gestionar els tocs de les campanes, fa que aquestes no sonin a partir d’una determinada hora els estius. Quines penques!

Heu sentit mai allò de “hostes vingueren que de casa ens tragueren”? Doncs aixó! A més a més, també se solen queixar que el dringar del poc bestiar que encara pastura a la comarca –cavalls i vaques- els molesta també. Sí, sí, el que sentiu. Es compren una caseta al camp, envoltada de natura, però quan la natura els molesta l’hem de silenciar.

Què farem amb el bestiar? Els traurem les esquelles a l’estiu per no molestar aquests primfilats pixapins que es pensen que la Cerdanya és el seu jardinet privat i que aquí no hi viu ningú a part d’ells? O directament les enviarem al museu, a les pobres bèsties? O potser al zoo, perquè els seus fills puguin distingir entre un cavall i una vaca i no diguin les bestieses que molts cops els he sentit dir?

Són els mateixos que quan es troben un tractor a la carretera el comencen a esbroncar i a pitar, intenten avançar-lo (ni que la línia sigui contínua) perquè, pobres, tenen pressa. Ja se sap, han vingut de vacances per la pau i la tranquil·litat de la comarca i aquests pagesos barruts els posen dels nervis, pobrots.

En fi, tinc intenció un dia d’aquests de fer una tirada de samarretes estiuenques amb el lema: “No ens toqueu les campanes”, dirigit tant als leros que pugen al campanar a tocar-nos allò que sona, com als urbanites sibarites que només suporten la natura en una fotografia. Ja se sap, com deia en Max Jacob, “Ai, el camp! Aquell horrible lloc on els pollastres es passegen crus!”.

La cultura i la gent jove

Aquesta setmana he pogut assistir a Puigcerdà a dos esdeveniments musicals força interessants. D’una banda, el concert per part del cor del col·legi femení Coloma Convent School, d’Anglaterra. D’una altra, el concert de l’orquestra Buckhingamshire, formada íntegrament per joves, també d’Anglaterra.

Tots dos concerts van ser força interessants, si bé el segon va patir de l’imperfecta acústica de l’església de Puigcerdà, que no està preparada per a concerts de grans formacions i menys per a obres de Sibelius, com la que ens van oferir.

Parlant dels concerts amb un amic molt entès en música, em comentava que la cultura musical al nostre país deixa molt que desitjar i que, en concret, a l’escola, l’assignatura de música s’imparteix d’una manera força irracional. A més a més, la cultura musical en general no és que sigui per llançar coets.

Suposo que passa com amb tantes d’altres qüestions culturals: que no interessen els poders públics. Algunes coses, com la filosofia, no interessen, no sigui que els futurs ciutadans aprenguin a pensar i demanin massa i siguin poc manipulables. D’altres, com la música o la literatura, no donen diners i per tant passen a un segon terme. Això de la cultura es veu com una cosa llunyana.

A aquestes reflexions m’agradaria afegir que, a tots dos concerts, si bé hi va haver assistència de públic, no estava ple ni de lluny. Però més que la quantitat, m’agradaria analitzar una mica la composició. Quasi tots els assistents eren gent gran. Poca gent de mitjana edat i quasi bé ningú jove o molt jove.

Passa una mica com als concerts de Llívia, on sembla que només un cert públic barceloní, de bona posició econòmica i d’edat madura té un cert interès per la música. Potser que ens plantegem si és aquest el futur que volem per la cultura al nostre país i pels nostres fills.

Sincerament, fa una mica de pena que qualsevol cosa que no surti per la tele o per internet no tingui cap valor per la gent jove. Entenc que és impossible ensenyar-ho tot a l’escola, però és que la cultura és una cosa que en bona mesura s’hauria de viure des de petits a casa.

Clar que, examinem la llar mitjana del nostre país: la tele encesa tot el dia, sobre tot per veure culebrons i partits de futbol. Les lleixes, buides de llibres. Ni el diari llegeix la major part de les famílies. Això quan tenen cinc minuts per dedicar als seus fills. I és clar, els nens al carrer, apuntats a alguna acadèmia o curs d’alguna cosa o bé jugant amb la cònsola tot el dia o connectats a internet.

Després ens exclamem, per exemple, que no hi hagi cap cor juvenil a la Cerdanya, mentre que a altres països com Anglaterra, que fa unes dècades estaven igual de malament com nosaltres en aquest sentit, s’han posat al dia. Però, ca, aquí estem massa enfeinats parlant dels fitxatges del Barça o, simplement, treballant. La resta sembla que no existeix.

El Pont d’Arcalís

No sé com va començar la meva afició del grup El Pont d’Arcalís. Em sonava com una remor sorda i distant, d’haver-ne sentit a parlar algun cop, però no tenia ni idea quin tipus de música feien. Només sabia que eren un grup del Pirineu.

Un dia, casualment, vaig entrar a la seva web i vaig veure de què anava la cosa. Vaig encarregar-los un parell de CD i me’ls vaig escoltar. Em van encantar! Era música tradicional del Pirineu. Una música que se suposa que hauria de conèixer com a bon pirinenc que sóc, però que no havia sentit mai de la vida. Tal és la distància entre el món que descriuen aquestes cançons i músiques i el món en què vivim.

Després els vaig encarregar la resta de la discografia. En el mail que em van respondre fins i tot em van dir irònicament que vigilés no m’empatxés. Però no ha estat així. És una música preciosa, carregada de records i antigues maneres, la majoria de les quals han passat a la història i no tornaran mai més.

És una llàstima que no siguin més coneguts per aquí, tot i que en altres indrets se’ls estimen força. Fa poc, vaig anar amb un amic a la Seu d’Urgell a un concert que feia El Pont d’Arcalís i Les Violines, de música tradicional, força basat en el darrer treball dels primers: Aigua, més aigua. La gent estava entusiasmada i n’hi havia de totes les edats.

Per la festa Major de Puigcerdà, El Pont d’Arcalís va actuar a la plaça Cabrinetty amb força asistència de públic. Això sí, la immensa majoria era gent gran. No sé què passa a Puigcerdà que no veus els joves en cap activitat cultural que es faci, sigui del tipus que sigui. Deuen estar amorrats a la video cònsola, perquè si no, no s’explica.

La enorme tasca realitzada per Artur Blasco d’anar recollint cançons i músiques per tot el Pirineu hauria d’haver estat més reconeguda. Sembla que en aquest país només ens interessa el que ve de fora. I si no, aneu a qualsevol ciutat “moderna” de Catalunya i veureu a l’estiu festivals de música on trobareu gent de tot el planeta. Però no pas del Pirineu ni, molts cops, de Catalunya en general.

Sembla que aquests cosmopolites progres de pa sucat amb oli no entenen que primer cal promocionar allò que és nostre abans que anar a cercar el de fora. Perquè de tot hi ha d’haver. O és que es pensen que si la música brasilera, per posar un exemple, no tingués acceptació al Brasil, hi hauria encara grups d’aquest tipus de música per omplir els festivals europeus?

Però no, és el de sempre. Aquí anem de progres i de multiculturals. Com si no en tinguéssim ja nosaltres una cultura pròpia! No hem d’envejar-li res a ningú. Per descomptat que en la varietat està el gust, però potser que primer mirem d’escombrar casa nostra abans d’anar a tafanejar a la dels altres.

Paraules sobre el futur

Dins del marc de l’Universitat d’Estiu de Puigcerdà es varen realitzar una sèrie d’actes on es va parlar molt sobre el futur de la comarca. Un va ser la conferència inaugural, a càrrec del físic Josep Enric Llebot; una altra va ser una taula rodona on diferents experts van opinar sobre la sostenibilitat a la comarca i, finalment, vam poder escoltar un discurs de la consellera de Sanitat, Marina Geli, parlant sobre el futur hospital transfronterer.

A la conferència sobre el clima futur a la Cerdanya se’ns va explicar, de manera força planera i entenedora com podria ser, segons els actuals models climàtics, el clima futur de la comarca. Resumint: no gaire diferent de l’actual, però amb episodis cada cop més freqüents d’onades de calor i, possiblement, amb menys neu.

Això fa temps que se sent, com una remor de fons i és natural que causi preocupació en el sector turístic que viu, en bona mesura de la temporada d’hivern, que depèn bàsicament de les precipitacions en forma de neu.

Curiosament, les estacions d’esquí no semblen massa preocupades. Així doncs, responsables de La Molina van declarar fa poc que no preveien actuacions especials per aquest fet diferents de les que ja vénen realitzant. D’altra banda, es continuen fent pistes d’esquí a baixa cota com si el clima no hagués de canviar mai, amb el perjudici obvi envers el medi ambient.

També es parla d’instal·lar canons de neu artificial a les pistes d’esquí nòrdic de la comarca, si bé els responsables d’aquestes pistes no ho acaben de veure clar.

Tanmateix, si el clima canvia, no només afectarà la temporada d’hivern. Estius més secs i calorosos poden fer menys atractiva la presència d’estiuejants que podrien migrar cap a climes més atlàntics o vers latituds més septentrionals.

A la taula rodona sobre sostenibilitat es van sentir moltes opinions. La principal conclusió que trec de tot el que es va dir és que molt poca gent: empresaris, polítics, etc, pensen fer gaire cosa per canviar l’actual model econòmic basat únicament en la indústria del totxo. Vaja, que ja els està bé. Sí, d’acord, algun dia s’acabarà, però de moment aprofitem-nos tant com poguem i ja parlarem més endavant.

Trobo que aquesta actitud és, bàsicament, estúpida, poc pràctica i mancada de la més mínima visió de futur. Clar que, tenim el que tenim i així estan les coses. En qualsevol cas, alguna proposta es va sentir, com la de centrar l’economia turística en fer camps de golf.

Encara que això dels camps de golf no fos una burda excusa per edificar més i més a la plana cerdana i encara que no tinguéssim ja uns quants de camps de golf, sembla que els promotors de la idea ignoren un parell de fets bàsics: que a la Cerdanya la gespa no es fa de manera natural en cotes baixes, que cal regar-la i que cada cop en tenim menys d’aigua i que, d’altra banda, de debò podem competir amb qualsevol altre indret de l’estat afectat pel clima atlàntic on fer camps de golf és molt més competitiu?

En fi, que hi ha qui ens vol fer combregar amb rodes de molí. No vull ser malpensat, però el promotor d’aquesta idea es dedica a vendre cases i els camps de golf sempre porten aparellada construcció de cases. Al menys els d’una certa magnitud.

Potser el que més em va agradar, a part d’un parell d’intervencions del públic que van deixar a caldo algun dels ponents, van ser les paraules d’un dels membres de la taula rodona que va dir que èrem els cerdans qui ens havíem de moure per solucionar els nostres problemes i per trobar alternatives a la construcció, que sembla que va de baixa, que ningú no vindrà a solucionar-nos-ho ni a portar-nos solucions miraculoses. Espero que algú estigués escoltant.

Finalment, al sopar de clausura, la consellera Geli ens va parlar del futur hospital transfronterer, projecte que encara no ha començat a construir-se però sobre el qual s’han bastit tot tipus d’esperances, projectes i especulacions. La consellera es va comprometre a fer d’aquest hospital, un hospital universitari.

Com que no va entrar en detalls tampoc em queda gaire clar a què es referia. De tota manera, qualsevol opció serà bona si serveix per augmentar les possibilitats de futur a la comarca. Clar que, com que als polítics del país ja me’ls conec, si no es va mullar clarament és perquè tampoc ho devia tenir massa clar.

Dit d’una altra manera, qualsevol cosa que millori l’actual status serà ben rebuda, però no esperem que ens posin una càtedra universitària, perquè em temo que això és esperar massa. Les Universitats les reserven per a les grans ciutats i al Pirineu no en tenim cap de gran ciutat. Vaja, que ens hi posem fulles, com sempre.

En fi, paraules i més paraules per parlar del futur de la comarca. És bo que se’n parli, però potser fóra millor que es fes alguna cosa, perquè sembla que se’ls escapa tota la força per la boca. Així i tot, benvingudes siguin.

Flora del Pirineu

L’altre curs de la Universitat d’Estiu de Puigcerdà al qual m’hi vaig apuntar va ser el de Flora del Pirineu. El curs va ser molt interessant i va ser impartit per botànics de la talla d’en Josep Vigo i l’Ignasi Soriano, els farmacèutics Joan Muntané i Joan Simón i el director del Parc Natural del Cadí-Moixeró, en Jordi Garcia-Petit.

El curs va ser molt heterogeni i es va parlar de climatologia, botànica, hàbitats, legislació sobre el medi ambient i etnobotànica i es va complementar amb tres sortides de camp: una a la vall d’Eina, una altra a la Tosa d’Alp i una altra als boscos de ribera del Segre.

La sortida a la vall d’Eina se’ns va quedar un pèl curta. La de la Tosa va ser de lluny, la més interessant, per la possibilitat de veure flora alpina. Només vam patir dos problemes: que la floració d’algunes espècies estava una mica passada i el mal temps, que ens va obligar a retirar-nos abans d’hora i a alterar el recorregut.

La visita als boscos de ribera del Segre, propietat de la Fundació Patrimoni i Paisatge també va ser molt interessant. Ens va guiar l’Àngel Bonada, qui ens va oferir tot un repertori de coneixements diversos sobre botànica, fauna i ecologia d’aquests interessants i desconeguts espais cerdans.

Si bé el nivell va ser, pel que fa a la Botànica, potser massa alt, en vaig gaudir enormement, ja que molt poques vegades és possible anar a la muntanya a reconèixer espècies amb experts tan reconeguts i que en saben tant.

Però potser, una de les xerrades més interessants va ser la de l’etnobotànic i farmacèutic Joan Muntané, que ens va explicar l’enorme ventall de temàtiques que toca l’Etnobotànica i com n’és d’important preservar els coneixements que s’havien anat transmetent oralment de generació en generació a les famílies rurals. Potser fóra bo que l’organització dels cursos es plantegés fer-ne un exclusivament d’Etnobotànica.

Per desgràcia no vaig poder assistir a la clausura del curs perquè se’m solapava amb l’inici del curs dels Templers, però tot i així vaig quedar-ne molt satisfet.

Com a reflexió, potser fóra interessant que la gent s’acostés una mica més a la natura, tant per conèixer-la com per gaudir-ne. Som una comarca excepcional en aquesta matèria i hi vivim molt d’esquenes. Els espais naturals cerdans són excepcionals en molts aspectes i molts llocs ja voldrien tenir-los per a ells.

Per descomptat sempre cal fer un complicat equilibri entre la preservació i la conservació d’una banda i l’explotació (turística, per exemple), d’una altra. Però tot i així, trobo a faltar a moltes poblacions cerdanes la presència de guies preparats per portar els turistes al medi natural, així com publicacions i material específic. N’aprendrem algun dia?

L’experiència templera

Un dels cursos als quals em vaig apuntar aquest any va ser el dels Templers. Aquest tema, com passa una mica amb el dels càtars, lluny dels clàssics mites sobre maçons, el sant Graal i tresors ocults als llocs més increïbles, és força interessant, tant per la temàtica en si mateixa com pel context històric en què va existir aquesta singular orde religiosa i militar.

La Universitat d’Estiu de Puigcerdà ens va portar a dos reconeguts experts en la matèria: en Joan Fuguet i la Carmen Plaza. Tanmateix, per parlar-nos de la curiosa i poc habitual connexió entre templers i càtars, també va ser-hi present un dels principals entesos en la matèria i assidu d’altres edicions: l’Antoni Dalmau.

Va ser tota una lliçó d’història, arquitectura i política que ens varen donar en un parell de tardes, força denses però molt interessants, on se’ns va parlar dels orígens, creixement i caiguda de l’Orde dels Templers, així com d’algunes de les principals comandes templeres a Catalunya.

El curs també va servir per desfer mites fantasiosos sobre els Templers, així com per assabentar-nos que a la Cerdanya, els Templers disposaven d’unes quantes possessions, depenents de la comanda de Puig-reig, població que vàrem visitar en una excursió el cap de setmana.

La sortida, a part de l’interès de veure l’amfisbena –una estranya connexió entre Templers i Càtars- així com diferents esglésies i cases fortificades que varen pertànyer als Templers, em va fer reflexionar sobre el lamentable estat de conservació d’alguns d’aquests monuments patrimonials.

Molts cops em queixo que a la Cerdanya no es cuida el patrimoni i que vivim a esquenes d’aquest, però vaig veure que a Puig-reig la cosa és encara pitjor. Moltes de les esglésies es troben en molt mal estat. Les restes del castell templer de Puig-reig han estat transformades en una casa privada i l’amfisbena és desconeguda per la major part de la gent. Ni tan sols hi ha indicacions sobre el tema.

Un altre edifici emblemàtic, el mas Periques, és privat i està llogat, per la qual cosa és impossible de visitar-lo per dins i així successivament. Si li afegim la desastrosa restauració del pont medieval, arribem a la conclusió que les coses es poden fer molt pitjor que a la Cerdanya en quant de preservació i divulgació del patrimoni.

És una llàstima, però sembla que l’única cosa que mou l’interès dels habitants del nostre país és el futbol i les telesèries. En fi, nosaltres mateixos…

La Nit dels Estels 2007

Dins del marc de les activitats obertes al públic de la Universitat d’Estiu de Puigcerdà, enguany hem pogut gaudir d’una nova edició de la Nit dels Estels realment espectacular. Tot aquell que va voler, va poder pujar de nit i gratuïtament a la Tosa d’Alp amb el telecabina.

Des d’aquesta emblemàtica muntanya cerdana, vam poder gaudir de les darreres llums del dia, d’una vista nocturna impressionant de la comarca i, per descomptat, d’un cel realment clar, si bé alguns núvols van interrompre una estona les observacions amb els telescopis del firmament.

Membres de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell van portar els telescopis amb què vam poder veure Venus, Júpiter i Saturn. També ens van fer una xerrada pràctica sobre les principals constel·lacions visibles en el firmament nocturn.

L’organització, impecable, ens va ajudar a suportar el fred nocturn amb coca, xocolata calenta i moscatell. Poques vegades s’haurà vist tanta gent de nit a la Tosa com en l’edició d’enguany de la Nit dels Estels.

Independentment de l’interès astronòmic de la sortida, l’experiència de pujar a la Tosa de nit i compartir una estona allà dalt, sota els estels i parlant i passant l’estona amb els amics, va ser una experiència única, inoblidable i un xic romàntica.

Les meves felicitacions a tots els organitzadors per la feliç oportunitat que ens van oferir de conèixer la comarca i el cel des d’un nou punt de vista i de gaudir d’aquesta original experiència.

Muntanya protegida

Enguany he aprofitat part de les vacances per fer unes quantes excursions que tenia pendents per la Cerdanya. La primera, va ser a la vall d’Eina, des de l’aparcament de la reserva fins a prop del pla de Beguda, quasi al final de la vall. Va ser una sortida magnífica, amb un dia perfecte (potser massa sol) i que va donar molt de si.

La intenció –a part de fer l’excursió en si mateixa- era poder fer fotografies d’espècies florals pròpies de la reserva natural d’Eina, una de les més conegudes d’Europa, estudiada i visitada pels botànics des de fa segles.

Val a dir que el paisatge és preciós i canvia uns quants cops abans d’arribar al final de la vall, alternant espais més o menys oberts, amb passatges de bosc. Algunes de les espècies que més il·lusió ens va fer trobar van ser la Saxifraga aquatica i l’Adonis pirinenca, si bé encara queden algunes per determinar.

Més endavant, vam anar a veure els estanys inferiors de les Bulloses, a l’altre costat de l’Alta Cerdanya, a prop de l’estany de la Bullosa. Concretament, els estanys de la Bulloseta, la Pradella, Negre, Llong i del Racó. Cadascú completament diferent, amb les seves especificitats.

El recorregut passa per molleres, zones obertes, rocalles, un magnífic bosc humit de pi negre i només té l’inconvenient d’un parell de trams amb un desnivell emprenyador. Però pel que fa a la resta, és un preciós passeig per l’alta muntanya cerdana.

Hi vam trobar, entre d’altres, un parell d’espècies florals força interessants: la Potentilla palustris i la Menianthes trifoliata. Això sí, si voleu gaudir d’aquest racó del Pirineu, o bé heu de deixar el cotxe al començament de la carretera que va cap a les Bulloses i pujar en bus o bé heu d’aixecar-vos d’hora i ser-hi allà abans de les set.

Finalment, una altra excursió que vam fer és el tram inferior de les gorgues de Llo, que mena cap a les fonts del Segre. La carreteran està tancada i s’ha de fer tot el recorregut a peu.

Resulta curiós la quantitat d’espais naturals que s’estan tancant o limitant al tràfic rodat a la Cerdanya. A la part francesa de la comarca, a part de la reserva d’Eina que mai ha tingut pistes d’accés motoritzat, s’ha restringit el tràfic al camí de les Bulloses i s’ha tancat a les gorgues de Llo.

A la Baixa Cerdanya, és freqüent trobar moltes pistes tancades per cadenes, tant a la zona del Parc Natural del Cadí-Moixeró (pel fet de ser una zona protegida) com a altres indrets de la Solana, com a l’accés dels estanys de la Pera, el de Malniu (on hi ha peatge) o en altres indrets (per impedir l’accés de quads al bosc on nia el gall fer).

Les mesures restrictives seran, molt em temo, cada cop majors. És evident que allà on pot accedir la gent còmodament amb cotxes, es degraden ràpidament. Un exemple és el pla de Fontanera, a Guils de Cerdanya. Antigament, abans que es fes l’estació d’esquí nòrdic, la zona era poc menys que un paradís de l’alta muntanya.

Posteriorment es va fer l’estació d’esquí que va ser força respectuosa amb el medi, però que va comportar l’obertura d’una pista forestal que va atraure a l’indret a més gent. Tot i així, l’accés no era planer i a l’estiu no hi havia gaire gent. Però des que es va asfaltar la pista i es va fer un gran pàrquing a l’entrada, l’indret s’ha convertit en un “merendero” i la zona s’ha anat degradant a marxes forçades.

Així doncs, és normal que les autoritats es plantegin de restringir l’accés a moltes zones naturals de la muntanya per evitar-ne la degradació. Per desgràcia, això només passa allà on no hi ha forts interessos econòmics. Si donem un cop d’ull a la zona de la Tosa d’Alp-La Molina, podrem veure que no hi ha gaire manies d’obrir pistes i de talar zones de bosc per fer més pistes d’esquí, cases o altres infraestructures.

La solució passa per acabar protegint la pràctica totalitat de l’alta muntanya cerdana sota algun tipus de figura de protecció legal similar a la del Parc Natural del Cadí-Moixeró, unificant-ne la gestió i controlant els accessos a la muntanya que, tradicionalment han estat a peu per excursionistes, al menys fora dels mesos d’hivern.

Somni d’una nit d’estiu

Dissabte, 30 de juny, tal i com és tradicional des de fa uns quants anys a Bellver, es va celebrar a l’ermita de Sant Serni de Coborriu, al començament de la vall de l’Ingla, un preciós acte a cavall entre la cultura i la màgia: Poesia per a una nit d’estiu.

El lloc és de per si meravellós: una petita ermita romànica, il·luminada només per espelmes, que donaven a l’acte un toc romàntic i misteriós. El grup de teatre de Bellver va ser l’encarregat de llegir-nos fragments dels relats que, escriptors dels Països Catalans i de tot el Pirineu van escriure en ocasió de la trobada d’escriptors de l’any passat a Bellver.

Aquests textos, recollits al llibre Portal de Cerdanya, editat per Proa, van fer les delícies dels assistents, que vam poder gaudir d’una nit encisadora. La jornada va ser amenitzada també per dues acordionistes de l’Escola de Manxaires del Pirineu, que van interpretar temes clàssics.

La nit va acabar a l’exterior, amb una foguera, coca i moscatell per a tots els assistents, mentre les dues acordionistes tocaven i la lluna feia la seva aparició, llegant-nos unes imatges irrepetibles.

A la vora del foc, vam comentar amb gent de Bellver, que semblava que el nou equip municipal sortit de les recents eleccions locals no estava per orgues i que no creia massa en això de la Cultura.

O més aviat, que creia en un altre tipus de cultura. Així, em parlaven amb una barreja de tristesa i de sorna d’invertir els diners en coses tals com un autobús per portar els nois bellverencs de marxa els dissabtes per la nit. La veritat, si es volen entrompar, es podrien entrompar a Bellver i no a Puigcerdà, dic jo.

D’altra banda, activitats tradicionals com el Ballet de Talló sembla que no interessen gaire i que algú ha suggerit de substituir-los per una trobada de motos. Surrealista? La realitat sempre supera la ficció.

Per postres, sembla que el nou responsable de l’Àrea de Cultura no creu gaire en coses tals com el senderisme o el Camí dels Bons Homes, dues iniciatives que en Manel Figuera s’havia encarregat de potenciar enormement des de l’Ajuntament i que, de bon segur, han portat al municipi molts turistes.

En fi, una llàstima. És molt possible que la Nit de la Poesia d’enguany a Sant Serni hagi viscut la seva darrera edició. Si és així, morirà un acte preciós i màgic com pocs s’han fet a la Cerdanya. Però es veu que ens hem de modernitzar. Encara ric imaginant-me els motoristes dansant a la font de Talló…

La cultura com a mode de vida

Fa poc vaig llegir un text on es parlava del sistema educatiu de les prestigioses universitats angleses d’Oxford i Cambridge. En concret, em va sobtar el fet que aquestes universitats, a part d’ensenyar-te una carrera, t’ensenyen un mode de viure basat en la cultura. Vaja, que la cultura esdevé part integral de l’individu, un modus vivendi i no una cosa aliena a la persona.

No cal gratar massa per veure que el nostre sistema educatiu i, en particular, l’universitari no segueix en absolut aquesta interessant filosofia. Naturalment, els resultats són omnipresents: taxes de lectura baixíssimes, molt poques visites a les biblioteques, una cultura general patètica i uns coneixements en matemàtiques, llengües estrangeres o humanitats que són per plorar.

A qualsevol casa trobarem televisió, mòbils, ordinadors amb connexió a internet, reproductor de CD, reproductor de DVD, vídeo… però i els llibres? Ja no parlo de manifestacions culturals més minoritàries com la música clàssica, l’òpera o el cinema d’autor. Evidentment, d’això quasi no n’hi ha.

I no és per manca de diners. Una família que es pot permetre tenir tota la secció d’electrodomèstics d’uns grans magatzems a casa seva i que li compra al nen, per que calli i no emprenyi, l’iPOD, la cònsola, el mòbil i el que calgui, té diners també per llibres, per anar al teatre o al cinema o per pagar l’entrada d’un museu. Clar que aquestes coses no són “fashion” i els mateixos nens se sorpendrien molt si els seus pares s’encaparressin a fer-los combregar amb aquestes rodes de molí.

Només un petit exemple del que es considera “intel·lectual” al nostre país. Hi ha un anunci d’una coneguda marca de telèfons mòbils on s’afirma (erròniament) que només fem servir el 15% del nostre cervell. Per adobar-ho, suggereixen la mística recepta d’exercitar el cervell… fent sudokus!!! Deu ser l’única activitat intel·lectual per a la qual deuen estar preparats la major part de persones…

Molts cops es diu que els cerdans tenim un accés complicat a la cultura perquè, (sic) “Barcelona és lluny i arribar-hi costa els seus diners”. Bé, deixant de banda que Barcelona no és l’únic focus cultural d’aquest món, avui dia, això ja no és així.

D’una banda, gràcies a internet, podem comprar el que ens vingui de gust i tenir-ho a casa en vint-i-quatre hores si fem servir una agència de transports. Això, si no ens baixem directament els continguts de la xarxa, amb o sense cost.

D’altra banda, sobre tot a l’estiu, serà que no tenim activitats culturals a la comarca! A l’agost, tenim els concerts de música clàssica de Llívia o els d’Hix; la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Puigcerdà es deixa una bona picossada cada any per portar grups coneguts; tenim la setmana cultural; hi ha exposicions pictòriques, fotogràfiques, teatre, espectacles musicals, etc. més que suficients per omplir totes les vacances d’estiu.

A més, només cal desplaçar-se tres quarts d’hora en cotxe i, tant al costat francès com a l’espanyol hi ha moltes poblacions amb ventalls d’activitats ben notables: la Seu d’Urgell, Bagà, Berga, Solsona, Perpinyà, etc.

Si no us agraden aquestes coses, sempre podeu practicar senderisme, llegir un llibre o apuntar-vos a un curs de la Universitat d’estiu de Puigcerdà.

Bellver, per exemple, ha ofert durant molts anys un ampli ventall d’activitats culturals de tot tipus a l’estiu: conferències, excursions guiades, exposicions, trobades, presentacions de llibres, nits temàtiques, etc.

Dit d’una altra manera: qui no gaudeix de la cultura a la Cerdanya és perquè no vol o perquè té uns gustos extraordinàriament limitats.